cbort |
diumenge, 27 de març de 2011 | 18:54h
Quan després de 16 anys de guerra entre el Front Polisario i el Marroc, al 1990, se signà un acord de pau entre les parts que implicava la celebració d'un referèndum a la ex colònia espanyola de Sàhara Occidental, l'esperança va presidir els desigs dels saharauís, tant dels que vivien en la zona ocupada pel Marroc com dels que vivien als campaments de refugiats de Tindouf (a la hamada algeriana). Des de llavors s'han fixat diverses dates (1998, 2000) per realitzar l'anhelat referèndum d'autodeterminació, dret inalienable de qualsevol comunitat humana, i sempre han estat invalidades per la intransigència marroquina, que perdria un territori ric en pesca i fosfats si els saharauís decidíssim ser independents.
Aquests anys han estat doncs testimonis del desencant i de la frustració entre els sahrauís, a ambdós costats de la frontera injusta que separa els campaments de refugiats i els territoris alliberats, de la zona ocupada. I també de la frustració progressiva de tots els qui estem compromesos amb la lluita d'aquest poble.
L'aparició d'un nou moviment de resistència al Sàhara Occidental ocupat ha revifat l'esperança (Aminetu Haidar n'és el referent internacional, que, recordem-ho- va agenollar l'hipòcrita govern socialista espanyol). Una esperança, tanmateix, que neix de la desesperança. Que ja és majoritàriament desesperació. Aquest moviment de resistència que acumula ja massa morts, molts torturats, molts desapareguts i una estel·la de terror vers els saharauís que viuen als territoris ocupats, es complementa amb la pressió creixent, especialment dels joves, en els campaments de refugiats per retornar a la guerra. Els qui hem baixat recentment als campaments i alhora mantenim contacte amb saharuís sabem que la situació no pot romandre més temps estancada. Que si no hi ha una resposta, la pau i els drets dels saharauís hauran perdut l'última oportunitat (si en queda alguna encara) de fer-se realitat per la via diplomàtica sota la tutela (insuficient fins ara) de les NNUU.
Mentre altres territoris albiren l'esperança, els sahrauís estan sols davant de la indiferència dels mitjans informatius, de la hipocresia espanyola i del temor internacional al Marroc.
Si la seva veu cada cop se sent més lluny és perquè han deixat de clamar en el desert. En què es transformaran les paraules?
