D’una banda el President, que concentra les màximes competències que se’n desprenen de la seva responsabilitat però, d’altra banda, observem com la creixent influència del líder d’Unió Democràtica de Catalunya l’han convertit en una peça crucial, alhora que controvertida, per la nul·la capacitat de control de l’oposició sobre la seva responsabilitat governamental, sotmesa a una escassa obligació de retre comptes a les institucions que ens són pròpies.
Va forçar, dins l’organigrama de l’executiu, una Vicepresidència del Govern quan Convergència Democràtica de Catalunya va defensar aferrissadament, mentre eren a l’oposició, que aquesta era una figura innecessària i de tradició espanyola –amb l’argument que, històricament, qui ha ostentat el número 2 de l’executiu a Catalunya havia estat el Conseller en cap-. Si mirem les funcions d’aquesta vicepresidència, veurem com no conserva el departament i que té delegades atribucions merament simbòliques i de representació del propi president.
El líder d’UDC també va exigir la seva presència als comitès executius de la Generalitat, és a dir, a les reunions ordinàries del Govern, tot i no haver estat nomenat formalment pel President com a membre del Govern com sí ho han estat els consellers, o el mateix Secretari de Govern.
L’arquitectura d’exteriors també ha estat un objectiu estratègic i personal de Duran i Lleida. La seva influència mantinguda quan ell en fou titular del Departament amb Jordi Pujol de president, ha provocat nomenaments a la diplomàcia catalana de persones properes al Partit Popular com Juan Prat, Delegat del Govern davant la UE, arraconant, en aquest àmbit, la cantera de persones amb prestigi i recorregut internacional de CDC.
Finalment, el Congrés dels Diputats ha donat llum verda a la presidència de Duran i Lleida a les quatre comissions bilaterals entre Estat i Generalitat, fet que significa la pèrdua d’autonomia necessària que permetria la part catalana, en el marc de les Comissions Mixtes, negociar a banda de les imprescindibles aliances que li calen a l’executiu espanyol, en un moment en què CDC anuncia que no reclamarà més transferències fins que no hi hagi constituït el nou govern espanyol –previsiblement del Partit Popular-.
En definitiva, malgrat l’enorme concentració de poder que aglutina Unió Democràtica de Catalunya a través del seu màxim dirigent, aquest no respondrà ni a les sessions de control, ni davant les comissions parlamentàries, ni davant del Parlament. I totes i cadascuna de les seves atribucions seran concessions fetes en virtut dels equilibris de coalició més que no pas, de l’acció organitzativament i jurídica acceptada del Govern de la Generalitat.
Encara no portem 100 dies de Govern, però és evident que les decisions rellevants no han esperat aquesta psicològica xifra per a definir, cada cop més, quin és i quin serà el repartiment del poder polític a la capçalera del Govern de la Generalitat. En termes empresarials diríem que, Duran i Lleida, no disposa d’una majoria d’accions per a imposar la seva política empresarial, però que sense les seves participacions serà impossible tirar endavant cap iniciativa política rellevant del President Mas.
