“El 2010
el preu del sucre es va incrementar un 61,3% i previsiblement seguirà
creixent perquè, entre altres motius, la demanda és superior a la
producció. El consum de cafè continuarà creixent i, segons tots
els experts, la recessió actual hi tindrà un impacte mínim. El
consum de blat de moro també continuarà en ascens per causa de la
demanda per al consum humà i de la seva utilització per a la
producció de biocombustibles”.
Què us
sembla? Un fragment d'article d'un d'aquests diaris de premsa groga
de color salmó? Un trosset, pescat al vol, d'algun discurs poc
profund d'algun dirigent ja sigui del FMI o de l'OMC? El locutor de
“Valor afegit” o un qualsevol d'Intereconomía traduït al
català? La mínima expressió de les mentides mundials en
alimentació en la veu d'algun presentador d'un programa de debat
seriós a la Teletrès? O el començament de la classe d'un professor
d'Economia d'ESADE o de la Ramon Llull?
Res de tot això sinó tot el contrari.
La setmana passada vaig anar a remenar diners a la caixa on els tenia, una d'aquestes que ara s'anomena CatalunyaCaixa. Després de fer la cua corresponent, la noia que m'atenia em va dir que el nou director em volia parlar. Com que mai no he demanat cap préstec ni hipoteca mai no havia parlat amb el director de cap caixa ni banc. El nou cap d'oficina em va obrir la porta del seu despatx llepant, tal com toca, i després d'encaixar la mà em va fer seure a una butaca negra. Tot feia olor de net, si és que el net fa olor de res. Es va presentar i va anar per feina. Em va dir que els meus diners estaven mal invertits i que m'oferia un dipòsit que es veu que era l'hòstia. Li vaig dir que no calia que jo tenia els diners allà per no tenir-los a casa i ell va insistir que em volia explicar els avantatges dels seus nous productes (es veu que als comptes d'inversió els anomenen així). Com que jo tenia temps i una certa curiositat pel canvi de relacions amb aquest senyor ara que ja no tracten tant amb hipoteques i als desnonaments hi envien els mossos, el vaig escoltar.
Em va proposar invertir els meus diners en un dipòsit anomenat 100% Natural. I el que em va dir i llegir va ser el que heu pogut llegir al començament d'aquest article. “Es tracta d'un 'producte' que es troba en la seva segona emissió com a conseqüència de 'l'èxit' de la primera”, em va recalcar.
Ras i curt. El paio aquell m'oferia especular amb aliments com el cafè, el blat de moro i el sucre, que hi invertís i en fes pujar el preu per guanyar-hi diners a la curta. Això -no ho diu la propaganda però passa- farà impossible l'accés a aquests aliments a moltíssimes de les persones que els tenen com a base de la seva alimentació, però no passa res, si els afamats surten per la tele mai no sabrem per què tenen gana. Si han de fugir del seu país, mai no sabrem per què se'n van. I si moren d'inanició mai ningú relacionarà les seves morts amb les nostres inversions.
És evident que els meus pocs euros no faran pujar o baixar el preu de res, però la suma de pocs euros i pocs euros fa molts euros i per tant molts diners per invertir. Per això no els tindran. És capitalisme popular i no en notem les conseqüències però mata més que el terratrèmols i els tsunamis. Per la tele l'anomenaran crisi alimentària i la provoquem des d'aquí, amb la suma de les nostres pròpies petites inversions. I en el súmmum del cinisme fins i tot hi ha qui hi posa noms amb certes reminiscències ecologistes com aquest “100% Natural”...
Res de tot això sinó tot el contrari.
La setmana passada vaig anar a remenar diners a la caixa on els tenia, una d'aquestes que ara s'anomena CatalunyaCaixa. Després de fer la cua corresponent, la noia que m'atenia em va dir que el nou director em volia parlar. Com que mai no he demanat cap préstec ni hipoteca mai no havia parlat amb el director de cap caixa ni banc. El nou cap d'oficina em va obrir la porta del seu despatx llepant, tal com toca, i després d'encaixar la mà em va fer seure a una butaca negra. Tot feia olor de net, si és que el net fa olor de res. Es va presentar i va anar per feina. Em va dir que els meus diners estaven mal invertits i que m'oferia un dipòsit que es veu que era l'hòstia. Li vaig dir que no calia que jo tenia els diners allà per no tenir-los a casa i ell va insistir que em volia explicar els avantatges dels seus nous productes (es veu que als comptes d'inversió els anomenen així). Com que jo tenia temps i una certa curiositat pel canvi de relacions amb aquest senyor ara que ja no tracten tant amb hipoteques i als desnonaments hi envien els mossos, el vaig escoltar.
Em va proposar invertir els meus diners en un dipòsit anomenat 100% Natural. I el que em va dir i llegir va ser el que heu pogut llegir al començament d'aquest article. “Es tracta d'un 'producte' que es troba en la seva segona emissió com a conseqüència de 'l'èxit' de la primera”, em va recalcar.
Ras i curt. El paio aquell m'oferia especular amb aliments com el cafè, el blat de moro i el sucre, que hi invertís i en fes pujar el preu per guanyar-hi diners a la curta. Això -no ho diu la propaganda però passa- farà impossible l'accés a aquests aliments a moltíssimes de les persones que els tenen com a base de la seva alimentació, però no passa res, si els afamats surten per la tele mai no sabrem per què tenen gana. Si han de fugir del seu país, mai no sabrem per què se'n van. I si moren d'inanició mai ningú relacionarà les seves morts amb les nostres inversions.
És evident que els meus pocs euros no faran pujar o baixar el preu de res, però la suma de pocs euros i pocs euros fa molts euros i per tant molts diners per invertir. Per això no els tindran. És capitalisme popular i no en notem les conseqüències però mata més que el terratrèmols i els tsunamis. Per la tele l'anomenaran crisi alimentària i la provoquem des d'aquí, amb la suma de les nostres pròpies petites inversions. I en el súmmum del cinisme fins i tot hi ha qui hi posa noms amb certes reminiscències ecologistes com aquest “100% Natural”...
Bon article, el enllaço al meu blog. Una abraçada