No se si la “titulitis” esta qualificada com a transtorn emocional, vici capital, moda fashion, conte de la Ventafocs, eròtica personal, reconeixement avaluatiu, títol nobiliari, Visa-platí, dança d’aparellament, acumulació de capital, o engany compulsiu.
De fet és tot això i mes, hem descobert la sopa d’all: els currículums estan inflats i quan esclata la bombolla curricular i hom demana crèdit per pagar les calçes de cuir per tapar el cul que ha quedat enlaire, els bancs no fien i pot arribar el desnonament creditici personal que no es redimeix amb el lliurament del càrrec.
De totes maneres això es anecdòtic i aquells que clamen puresa al cel tampoc poden tirar la primera pedra, paella no m’emmascaris.
Els nostres admirats Pitágores, Tales, Arquímedes, Plató, Séneca i afegim-hi Miquel Angel com a torna, no tenien un títol orlat i signat. Sí, ja se que foren la primera pre-promoció i no s’havia inventat la trajectoria curricular amb exàmens d’entrada i notes de tall, les convalidacions i el col·legis de llicenciats. Als començments afortunadament regnava la disbauxa creativa i els deixebles dels mestres intitulats solament aspiraven al saber i a ser un altre mestre intitulat.
Això passava quan la gent era “fabeta” però no burra; l’universitat de la vida donava classes a l’aire lliure i les notes inapelables no es redimien per les calendes de juliol ni els idus de març. Això passava quan hi havia quatre savis, vuit aprenents de savi i la tarregada.
Sembla que parlo de de l’época d’Ulises o de Bizanci, però no fa pas tant que la titulitis ha trencat l’onada sunámica i avui qui no te al menys mitja dotzena de títols entre Llicenciatures, Másters DEA’s, Post-graus, Doctorats, Diplomes i plomes de paó vàries, no és ningú. Demostrar amb paper que s’és algú és un placebo que no fa mal, però tampoc cura del mal de no tenir un cursus honorum.
He vist currículums que fan por, resulta que el/la interfecte/a ha fet tants estudis i curssos, en sap tan teóricament de tot, que ha de ser molt difícil trobar-li una feina a la seva mida. També he sofert a técnics titulats universitaris que son tan ignorants sobre un o varis aspectes de la seva carrera que si no tenen el títol falsificat ho deu ser l’Universitat que els l'ha expedit. El consell d’aquell mestre que em deia “no et preocupis per tenir un títol, si ets bo ja t’agafaran” el recordo com una sentència aristotèlica, es a dir d’un ningú que no sabia el que es deia.
Curiosament hi ha dues faenes prou importants que no requereixen titulació i son la de pares i la de polític. De les dues en depenen la formació i trasnformació de la societat i nomès la univer(sal)itat del saber pot atorgar els coneixement necessaris per reeixir en aquestes dues feines.
Però si a pesar de tot encara hi ha algú entestat a escriure el seu currículum, res millor que seguir els savis consells de Wislawa Szymorska, poetesa, Premi Nobel de literatura del 1966, admirable la seva universalitat i el seu saber.
(passeu, su us plau, a "llegir més")
ESCRIURE UN CURRÍCULUM
Qué cal fer?
Cal omplir una
instància,
I, a la instància,
afegir-hi un currículum.
Sense tenir en
compte la durada de la vida,
el currículum
comvindrà que sigui breu.
Cal tenir present
la brevetat i la tria dels fets.
la conversió de
paisatges en adreces
i dels records volubles
en dates inmutables.
De tots els amors
basta els casats
i dels fills,
solament els legítims.
Importa més qui et coneix que a qui coneixes.
De viatges, només
si son a l’estranger.
La pertinença “a
què”, però sense dir-ne el “perqué”.
Els guardons,
sense explicar-ne els motius.
Escriu com si mai
no hagessis parlat amb tu mateix,
i t’hagessis vist
de lluny, passant pel carrer.
Omet amb un
silenci els gossos, els gats, els ocells,
les antigalles
entranyables, els amics i els somnis.
Compta més el preu
que la vàlua
i mes el títol que el contingut.
Compta mes el
número de la sabata que sap on va
aquell a qui
segueixes.
Posa-hi una foto
amb l’orella descoberta.
L’important és la
forma, no pas allò que sent.
I què sent?
El soroll de les
màquines que esmicolen el paper.
