Ja en vaig parlar al bloc fa un parell d'anys, de la matança de les Fosse Ardeatine. Enganxe ací el que vaig escriure aleshores:
"El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l'acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.
En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l'ordre ja havia estat executat (l'ordine è già stato esseguito).
Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l'anunci de l'execució sense els noms és d'una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se'n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l'atemptat i de la represàlia."
A aquesta història, sobre la qual s'ha publicat el que jo considere el millor llibre d'història local de Roma, L'ordine è già stato esseguito, d'Alessandro Portelli, professor de literatura nord-americana a la Sapienza de Roma i especialista en història oral i en literatura afro-americana. A aquesta història, deia, hi ha una cosa que sempre m'ha paregut més trista encara, dins de la tristesa de tot plegat. Dels 335 morts, encara en quedaven dotze per identificar, una volta vaig conèixer una senyora que em va explicar que ella anava tots els anys, un dia qualsevol, no el dia de la commemoració oficial, a portar flors als dotze sense nom, perquè, deia, li feien molta pena, assassinats i esborrats del món.
Tots els anys, el 24 de març, el President de la República honora els morts de les Fosse Ardeatine i en la cerimònia oficial es lligen els seus noms, per ordre alfabètic, començant per Ferdinando Agnini i acabant amb Augusto Zironi, i al final el terrible Ignoti 12. Doncs bé, enguany no ha anat així, perquè fa poquíssim s'han identificat dues persones més, gràcies a exàmens del DNA. Així, enguany, després d'Emanuele Moscati ha sonat el nom del seu germà, Marco Moscati, partisà jueu, actiu a la zona dels Castelli Romani i desaparegut en aquells dies. I després del nom de Boris Landesman s'ha pronunciat el nom de Salvatore La Rosa, soldat sicilià que va desertar i es va fer partisà.
El Reparto Investigazioni Scientifiche dels Carabinieri se n'ha fet càrrec després d'anys que algunes de les famílies que pensaven que el seu mort està a les Fosse Ardeatine demanaven ajuda per identificar-los. I podria ser que l'any que ve la lectura de la llista de noms no acabe amb el tristíssim Ignoti 10 d'enguany, potser l'any que ve es podran llegir els 335 noms de les víctimes de la matança, per ordre alfabètic, 70 anys després.
M'ha sobtat aquesta frase. Vull dir saber que a Itàlia, un atac o sabotatge a l'ocupant o als seus col·laboradors nadius, trobi detractors de la seva legimitat a o qui defensi la legitimitat d'un afussellament sumari de presoners i civils. Vull dir que es pot discutir l'eficàcia militar i estratègica d'un atemptat d'aquesta mena, així com si les represàlies indiscriminades eren previsibles. Fins i tot, posant-hi una mica de condiment consparanoic, es pot indagar si precisament una reacció desproporcionada i destinada a desvetllar l'animadversió de la població local, era un efecte si no buscat si considerat. Però trobar refinades objeccions morals, en un context d'ocupació i guerra total, al cop contra un dels cossos militars més sinistres de la història de la humanitat, responsable d'algunes de les més horroroses matnces que es coneixen, es per a no prendre-s'ho massa seriosament, oi?
A banda de l'oportunitat o l'eficàcia de l'atemptat, des del final de la guerra s'està 'decidint' en seu judiciària si va ser una acció de guerra o un acte terrorista (paraula), la sentència de la Cassazione dient definitivament que es va tractar d'un acte de guerra legítim és del 2007. Els partisans que van participar a l'atemptat han estat denunciats pels parents dels dos civils que hi van morir i els parents dels SS (!!) al 98 van denunciar els partisans i van demanar compensacions econòmiiques (!!!), amb l'alt patrocini de la Regione Autonoma del Trentino-Alto Adige.
Rosario Bentivegna, l'home que va encendre la bomba a via Rasella i l'únic dels membres del grup que queda viu, denuncia incansablement qui els difama, va començar amb Panella (!) que al 80 va dir que l'atemptat era un acte terrorista comparable als de les Brigades roges i la darrera sentència és de juliol del 2009, contra el diari Il Tempo que en un article ple de falsedats deia que els partisans de Via Rasella eren 'massacradors de civils'.
A wikipedia n'hi ha un bon resum de les sentències i de tot plegat. En castellà n'hi ha un llibre excel.lent de Robert Katz, el major especialista en la Roma ocupada que ho explica tot molt bé, La batalla de Roma.
Abans d'ahir, aniversari del afusellament de les fose ardeatine encara va aparèixer una pintada d'Onore ai 33 soldati uccisi. Ah, per cert, els batallons que van quedar del SS Polizeiregiment Bozen els van enviar a Istria a la lluita antipartisana.
Maria, gracies per la recomanació "La Batalla de Roma", com moltes altres.
Aquests Nadals m´he fartat de regalar "La Piazza del Diamante" als meus clients/amics Italians, podríes demanar comisió, i tot
Me n'alegre molt que les recomanacions li serveixen a algú, llàstima el poc que es tradueix, en general.
Suposo que també s'ha d'estar ben malament del cap per a pretendre que la responsabilitat d'afusellar (que fos sense ni tan sols una farsa de judici o apararença legal no deixa de ser aquí un detall residual) els 320 de Roma, o ja posats, els de Stazzema, Marzabotto i altres llocs que se m'escapen, recaigui sobre els partisans i no sobre els SS que van dur a terme l'acció. De fet, ja dóna a entendre que qui es planteja això en aquests termes accepta que a la Itàlia ocupada hi havia alguna mena de legitimitat governamental. I com parlem d'un govern dirigit pel règim totalitari nazi o els seus manefles delegats ho podem deixar estar aquí.