C'è un solo piacere, quello di esere vivi, tutto il resto è miseria - Cesare Pavese
M'assec al terrat i miro el gat de pedra.
L'escultura és sempre apunt de saltar damunt d'un somni proper, però no ho acaba fent mai, ja que l'ànima esculpida rau reclosa dins un univers de pedra que fa que el gat sempre estigui apunt de fer, però no faci mai.
Una remor de cotxes trenca el silenci de l'aire i, les somortes veus dels veïns, es passegen parsimoniosament per les assolellades hores d'un diumenge per la tarda. La darrera tarda d'un hivern que, les plantes que m'envolten, diuen que toca a la seva fi. El sol il·lumina el full de paper, projectant l'ombra del llapis i dels meus dits que, tot aguantant-lo, li transmeten els meus pensaments d'ara.
La ciutat, com deia en Ferran Sáez Mateu en una recent entrevista per l'aracriatures, són relacions socials. I, la remor que m'envolta, prenyada dels plats que neteja un veí, la finestra que tanca una veïna, les cortines que volen al primer pis o les veus juganeres de la quitxalla al passeig de Sant Joan, semblen donar la raó al filòsof de Gràcia.
La ciutat s'estira gomosa dins del vagó d'un tren en marxa. El comboi, farcit de paraules distintes i diverses, em puja a Taradell, car és dia de calçotada.
Dins del tren, escric uns mots, llegeixo un xic i paro la tafanera orella en la conversa del grup de dones que baixaran al Figaró per a fer una passejada. Com diu en Ferran, el camp és un espai orgànic, on tot s'escapa al teu control. I, per aquest motiu potser, l'estol de rialleres dames hi va en comunitat, com un exèrcit ben preparat per a la urbana incursió en un espai solitari i salvatge.
En arribar a l'estació, em carrego la motxilla farcida de carn a l'esquena i, bastaix de calçotada, els meus ulls volen vers el cim del Matagalls, a recer de les xiquetes que, motxilla i màrfega a l'esquena, hi faran cap de setmana.
Sota la lluna més plena dels darrers dinou anys, escurem les últimes converses. El foc ja s'ha apagat, els calçots i la carn ja formen part de nosaltres i, els colors de la beguda, animen l'esgrima dels darrers arguments i les piruetes entre temàtiques.
Can Pepitu de Taradell és el màgic indret on la urbanitat es mira el camp i el camp escolta la ciutat: un llangardaix que corre, les primeres flors, un niu que espera i, al seu voltant, les veus dels adults i els jocs de les nenes. Camp i ciutat, silenci i parla, paciència i impuls, calma i rauxa.
El gat, amb el seu posat impacient, segueix amatent a l'escala. El sol ja ha fugit del paper i els meus dits, un xic cansats, esperen ja la narració d'un proper cap de setmana.
Ens ha agradat de veritat. Molt poètic. I, mira què et dic. Crec que els tres últims paràgrafs, és el millor que t'he llegit mai. I, com tu bé saps , t'he llegit molt i més que molt, perquè en saps i em complau com ho fas. Endavant, no te'n cansis!
AnnaPortell |
divendres, 25 de març de 2011 | 08:17h
Em meravella com escrius:
Sota la lluna més plena dels darrers dinou anys, escurem les últimes converses. El foc ja s'ha apagat, els calçots i la carn ja formen part de nosaltres i, els colors de la beguda, animen l'esgrima dels darrers arguments i les piruetes entre temàtiques.
Can Pepitu de Taradell és el màgic indret on la urbanitat es mira el camp i el camp escolta la ciutat: un llangardaix que corre, les primeres flors, un niu que espera i, al seu voltant, les veus dels adults i els jocs de les nenes. Camp i ciutat, silenci i parla, paciència i impuls, calma i rauxa.
El gat, amb el seu posat impacient, segueix amatent a l'escala. El sol ja ha fugit del paper i els meus dits, un xic cansats, esperen ja la narració d'un proper cap de setmana.
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
I, mira què et dic. Crec que els tres últims paràgrafs, és el millor que t'he llegit mai. I, com tu bé saps , t'he llegit molt i més que molt, perquè en saps i em complau com ho fas.
Endavant, no te'n cansis!
Sota la lluna més plena dels darrers dinou anys, escurem les últimes converses. El foc ja s'ha apagat, els calçots i la carn ja formen part de nosaltres i, els colors de la beguda, animen l'esgrima dels darrers arguments i les piruetes entre temàtiques.
Can Pepitu de Taradell és el màgic indret on la urbanitat es mira el camp i el camp escolta la ciutat: un llangardaix que corre, les primeres flors, un niu que espera i, al seu voltant, les veus dels adults i els jocs de les nenes. Camp i ciutat, silenci i parla, paciència i impuls, calma i rauxa.
El gat, amb el seu posat impacient, segueix amatent a l'escala. El sol ja ha fugit del paper i els meus dits, un xic cansats, esperen ja la narració d'un proper cap de setmana.
Felicitats i bona calçotada, Lluís "TAradellu!"