MEDITACIÓ DE VIL·LA JOANA
Aquí, on comencen
tots els poemes que jo pugui escriure,
sento el fred d’aquell foc on Verdaguer
va anar cremant la seva vida.
La superstició i la caritat
el van arrossegar, cansat i trist,
amb la sotana llòbrega, lluent de tant portar-la,
per carrers pobres i palaus sinistres.
En Verdaguer he trobat la por
de perdre aquesta llengua
que és feta a mida de la poesia.
Aquesta llengua que li dec a ell,
sòrdid home d'església,
el meu Baudelaire sense L'Albatros.
Primera alzina fosca
cremada al foc d’aquest país difícil.
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l'escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l'espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d'arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d'Espanya.
tots els poemes que jo pugui escriure,
sento el fred d’aquell foc on Verdaguer
va anar cremant la seva vida.
La superstició i la caritat
el van arrossegar, cansat i trist,
amb la sotana llòbrega, lluent de tant portar-la,
per carrers pobres i palaus sinistres.
En Verdaguer he trobat la por
de perdre aquesta llengua
que és feta a mida de la poesia.
Aquesta llengua que li dec a ell,
sòrdid home d'església,
el meu Baudelaire sense L'Albatros.
Primera alzina fosca
cremada al foc d’aquest país difícil.
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l'escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l'espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d'arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d'Espanya.
