Es va fent fosc i ara mateix i les branques despullades que surten dels dits d’una soca nuosa davant meu apunten cap amunt com un ram d’agulles. En aquests moments totes les figures son com un retallable que l’hora tardana ha plantat en el paisatge de fons, fa una estona no hi havia aquest relleu.
Avui som a l’equinocci de primavera i el temps contrapesat satisfarà a diürns i noctàmbuls, estem tants a tants.
El temps és això, el canvi entre veure i no veure un arbre immòbil degut a la llum que il·lumina o enfosqueix el paisatge. Per percebre el temps no cal anar de bòlit ni observar la gent que passa, ni els cotxes com llisquen tots dins la mateixa trajectòria.
El temps a les fosques no existiria si no fos que les neurones no s’estan mai quietes, el temps s’infla i es desinfla dins la nostra percepció quan la manxa de l’alè desbordat vol ficar-hi tantes coses en un espai que tiba com un pneumàtic sobreinflat o be la punxa d’un dolor intens deixa escapar l’aire fins tocar a terra amb la llanta dels ossos.
Ens diuen els experts que les rodes a pressió correcta desplacen la carrega que sustenten economitzant energia i estalviant despesa. I no cal ser expert per intuir que els cervells a pressió correcta desplacen les inquietuds cap al centre de gravetat que origina el millor moment cinètic que conserva l’energia vital que se’ns ha encarit tant últimament.
Ara paguem el sobreesforç a un preu poc raonable, estem acostumats a comprar la nostra energia a la tarifa que ens fixen altres en base a la nostra cotització com a or vermell, de sang. Comprem energia exògena i haurem de passar-nos urgentment a les renovables, a les nostres forces.
El nostra temps haurà de deixar de dependre de la manxa d’inflar i de l’agulla de desinflar si no volem acabar com a tires de goma i cable llençat al mig de l’autopista per l’explosió d’una pressió intercraneal massa elevada per poder resistir-la unes neurones recauxutades i apedaçades com les nostres per anys de pagats i encolats.
S’ha fet tan fosc que ja nomes brillen els llums i els seus reflexes, la grogor esllanguida dels fanals de l’estació del tren, els ulls de bou de les làmpades de baix consum del sostre que es multipliquen al carrer per la simetria de mirall dels vidres.
I a pesar dels fars de tants vahicles que es desafien com les llances dels cavallers en un torneig quan es creuen, torna la immobilitat que propicia la foscor, i les neurones mandroses ara, esperaran l’hora del insomni per bullir com cassola en forn, inflar el temps i sendemà punxar-lo amb l’agulla de ferir els abcessos.
Perquè per curar les ferides del temps el millor es deixar-les a sol i serena.
