desficiosa |
dilluns, 21 de març de 2011 | 10:23h
Deu ser ja la tercera o quarta vegada que parle de Raimon en aquest bloc (que, per cert, està a punt de fer 5 anys!!!). I és que sempre que puc, el vaig a veure. Ahir, al Tívoli, va ser una delícia. Primer, amb l'estrena una a una de les noves cançons del disc que acaba de fer. Després, repassant-les totes. Que segur que se'n va deixar alguna, però les del meu repertori preferit estaven totes.
Que ja sabem que no té concert on no cante 'Jo vinc d'un silenci', 'T'adones amic', 'Diguem no' i 'Al vent', però és que a més ens va recitar, entre moltes altres, 'Veles e vents', 'La balada de la garsa i l'esmerla' i les tres que més m'agraden de totes: 'Al meu país, la pluja', 'Com un puny' (quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia), i la que m'encongeix el cor, 'Parlant-me de tu', perquè la lletra m'arriba molt a dins, i perquè aquest 'tu' té nom i cognoms, i no se m'oblida com i quan li la cantava...
Si vols present t'ompliré de carícies
si vols passat t'oferiré els més bells
si vols futur t'ompliré d'esperances
vull viure el temps ben acordat amb tu
Però el futur se'ns en va anar i aquells desitjos ara només són paraules que canta un altre. Encara gràcies que em queden les cançons. I que ens queda Raimon.
Potser ja no pots cantar amb qui tu voldries, però potser hi pot haver-hi algun altra a qui cantar-li cançons o deixa que t'he les canti.
Només has de trobar la melodia i deixa que soni la música. Com deia en Freddy: the show must go on!
I sí, és un bon poeta, en Raimon.