És un fet evident: la majoria de valencians han assumit ferventment l’AVL. O no gens ferventment, però s’hi avenen, amb resignació o amb seminfotisme. No obstant això, molts d’aquests valencians s’escaroten com gallines en un galliner envaït de raboses quan les institucions espanyoles i europees ens refreguen pels morros la diferenciació jurídica entre català i valencià, i l’última (per ara) a les beques Erasmus. S’escaroten i esgrimeixen els arguments de la ciència. Però tant se val el que diga la ciència. Davant la llei, la ciència ha de callar i acatar. I si no volem que la llei siga contrària a la ciència, cal exigir lleis que respecten la ciència. Fins i tot cal exigir la derogació d’aquelles lleis que actuen contra els arguments de la ciència.
Tanmateix, malgrat les evidències, no hi ha gaire contestació, ni al País Valencià ni enlloc, davant la consolidació secessionista. Fet i fet, l’AVL està aconseguint la legitimació per part de gairebé tothom: escriptors, associacions culturals, lingüistes, periodistes, fins i tot d’Escola Valenciana. No els dol ni els crea càrrec de consciència demanar-li parer, comptar amb la seua presència institucional, fer investigacions amb el seu suport (econòmic) o ser convidats als seus «eventos».
A mi, en canvi, no m’agrada veure el meu nom citat en cap treball d’investigació sobre llengua o literatura al País Valencià finançat per l’AVL. No sóc «d’eixe món». No vull que m’hi esmenten. M’irrita que em consideren «del seus» ni que siga «en rebel·lia». Malgrat les conseqüències –de marginalitat–, m’estime més ser escriptor en llengua catalana. La càrrega a gust no pesa.
Amb tot, em reca profundament aquesta manca de resistència, aquest desistiment, malgrat les constants i constatables evidències de secessió lingüística, arreu dels Països Catalans.
Amb els fets i les respostes sobre la taula, queda clar que seguim ulls a cegues el conflictiu exemple serbocroata en comptes de la raonable solució neerlandesa (la de Flandes). En això, en els exemples que seguim, també demostrem a quina societat aspirem. I, en conseqüència, quin futur construïm (per a la llengua). Joan Fuster també tenia raó en això: «I és que no tenim voluntat de resistir». Ca’u ‘panye, doncs?
Per a quan l'Acadèmia Alacantina de la Llengua, desgraciats?!
Aqueixa sí que serà la bona!
Çaplana, torna'ns i aplana'ns el camí!
Com ens trigues! Tants de lustres en la tenebra!
A vida l'alacantí, a mort lo valencià!
Com més dividits mès esborrats.
Au, a cagar, valenciar! R! R!
RRRRRR!!!
I no oblidem mai que l'AVL reconeix la unitat de la llengua, per descomptat, i que en ella treballen molts dels millor especialistes que tenim al País Valencià. I resulta que coincideix que l'han acceptat els estudiosos més brillants, la majoria dels escriptors... en definitiva, el gros de la gent que treballa pel valencià al País Valencià. Benvinguda siga.
És a dir: l'AGL no es posa pas a normativitzar cap pretesa "lengua guatemalteca". No elabora ni adopta una normativa pròpia, començant per gramàtica i diccionari normatius diferencials dels de la resta de la llengua. No eleva a estàndards --i preferents-- precisament aquelles formes que tots els gramàtics havien considerat sempre massa recents, localistes i col·loquials per a admetre-les com a estàndard. No admet barbarismes en massa, ni unilateralment. No cerca distanciar-se de la resta de la lllengua (ni menys encara reduir la distància envers una llengua que sí que és diferent). No va pel món presentant-se com a alternativa a la resta de la llengua, ni sota un altre nom.
L'AVL és la rendició al blaverisme en el camp (essencial) de la llengua. En la pràctica, és la victòria del blaverisme. De què serveix que els gramàtics de l'AVL "sàpiguen" que el valencià és català, si públicament no ho diuen i el que fan en la pràctica és el mateix que els del Puig, per exemple, insistir que cal dir "valencià", i pretendre que "català" NO és el nom de TOTA la llengua? Amb l'afegit que no tots els acadèmics són lingüistes, ni tan sols catalanòfons...
Què té de positiu que una mateixa llengua _sense Estat_ tingui diverses institucions normatives, amb normatives diferenciades i nom diferenciat?
Senyor Llopis, quan l'AVL acabà d'engiponar la seva Gramàtica diferencial, algun dels membres (Casanova?, Colomina?) declarà que, per primera volta, "els valencians tenien estàndard propi". Això és l'AVL.
Bé, doncs si l'Acadèmia Blavenciana de la Llengua la creà el senyor Zaplana, que no va fer mai res pel País, ni tan sols va aprendre a parlar el vernacle, amb professor particular i tot, com por algú dir que serveix per alguna cosa bona? Bé, serveix per omplir els comptes bancaris dels acadèmics i per acabar amb la unitat de la llengua.