Els pacients del mental de Trieste baixant el Marco Cavallo (un cavall gegant de cartró pedra i color blau fet per ells mateixos com a reivindicació d'una nova manera d'enfocar la malaltia), amb rodes i a empentes, cap al centre de la ciutat, és una de les fotografies que més m'ha impactat de l'exposició sobre la Trieste de Magris que aquests dies es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La foto té aquells colors anys setanta i els "malalts" porten pantalons acampanats...
...A Trieste sempre hi han passat coses. A totes les ciutats. Ja n'hem parlat en aquest bloc, de Trieste, de Magris i de l'Imperi dels Habsburg, però avui hi tornem. A l'exposició s'hi parla de Trieste (la seva història lligada a Àustria durant més de cinc-cents anys, el seu paper de port imperial, la barreja de cultures que hi hagué, els grans homes i dones que hi visqueren, el vent, les pedres, les llengües, el port, els dissenyadors, les empreses, els eslovens, els jueus, els cosmopolites, els irredemptistes) i també, esclar, de Magris, s'hi parla (vida, obra, nostàlgia, Danubi, Marisa Madieri, cafè Sant Marco, apunts, objectes personals i una pel.lícula amb guió seu). Hi ha un Danubi per seguir -a l'exposició, volem dir- i una llibreria de vell per visitar (la de Saba). Veurem Joyce, Svevo, Mussolini, Freud... però ens quedem amb aquell cavall blau (que és al centre d'una de les sales de l'exposició) que simbolitza moltes coses. I amb aquells pantalons acampanats, també ens quedem. Per veure la foto, el cavall i objectes personals de Magris, s'ha d'anar al CCCB. Per la resta, Trieste no és lluny d'aquí. Per visitar el cafè Sant Marco, també es pot fer a l'exposició, però per demanar-hi un beure, el mateix: Trieste no és lluny.
Tens raó, David, que les exposicions s'assemblen. De fet, la majoria tenen un punt de parc temàtic. Amb tot, m'ha agradat. Potser perquè m'agrada molt Trieste i tot el que simbolitza. Ara, sempre és millor llegir l'obra dels autors que s'hi exposen que no pas passejar-se per l'exposició. I visitar la ciutat, també val la pena.