Mon pare fa avui vuitanta-nou anys. Telefone a casa, però és al camp, així que quan acabe l'escola vindré a veure'l. Cap regal. Això, ell, ens ho ha ensenyat sempre. No és un home de regals, que per ell són nicieses, «no necessite res». És veritat, no ho ha necessitat mai, tanta austeritat ens ha afectat l'enteniment, de segur, però ell no ha necessitat massa res, per viure. Així que ara mateix no sé si vol que li porte res. Una botella de vi, potser -segur que em demanarà si m'ha costat més de dos euros, que a ell ja li sembla una despesa exagerada, per un vi. Com si no sabés com és la vida de cada dia, pel que fa al vi. Si mai li he dit que un vi pot valdre vint euros, o encara més, ell diu que el món s'ha tornat boig. Aquesta nit potser que discutim de tot això. Ja ho contaré, si vull.Pep Ricart, un altre dels regals d'aquest país, fa avui cinquanta anys. Mig segle sencer i un fum d'anys dedicat amb fidelitat al teatre, a fer d'actor. Des que va passar per aquella escola laboral de Xest, que en va agafar la passió, des que ho va mamar a casa, potser. Anit vam ser uns moments junts, al teatre l'Estrella. Després el vam acompanyar a casa. Algunes persones d'aquella generació esplèndida del poble, alguns em diran exagerat, demà haurem depassat la cinquantena, o n'estarem ben aprop. No vol dir res això, naturalment, però avui em faig aquesta declaració, en favor del sentiment, de l'emoció, dels amics. Divendres hem quedat a València, per pegar una volta i, ací encabiria allò típic de «com cada any», els últims tres, si més no, ens trobem unes quantes hores. Per molts anys.
J. Ruskin (escriptor)
P.D.: ens veiem el divendres-Apa-.