Segons alguns autors la importància de Vilafranca, com a ciutat comercial, està estretament lligada a la presència de la comunitat jueva. Mostra delprotagonisme jueu és el privilegi del 25 de febrer de 1260, que signa el rei Jaume I a Lleida, pel qual cap oficial reial podia retenir presoners dins la sinagoga vilafranquina. Al Penedès la presencia de jueus també està documentada a l’Arboç, la Geltrú, la Llacuna,....
A Vilafranca el seu barri –call- estava situat dins del clos emmurallat de la vila, a l’illa limitada actualment pels carrers de Ferran, de Ponent, de Clascar, i Canyamars (Marques d’Alfarràs?). El call tenia, fins l’any 1290, un sol portal d’entrada al carrer de Canyamars, posteriorment es va autoritzar obrir un altre portal. Dins el call la comunitat disposava de sinagoga, hospital, i escola; al peu de la muntanya de sant Pau tenien un cementiri.
La paraula call deriva de la paraula hebrea qahal que vol dir congregació o assemblea. De sempre els jueus havien tendit a viure en comunitats. Se jueu era essencialment una qüestió de pràctica religiosa. La pràctica dels complicats preceptes del judaisme afavoria l’existència d’una comunitat que s’organitzava a l’entorn de la sinagoga, lloc de reunió i pregaria. Passat el temps, el call, va esdevenir una obligació i una raó de seguretat.
Segons en Mas i Parera la població jueva vilafranquina devia ser de 150 o 200 persones, i degué créixer ja que el 1327 es va concedir el permís per refer i eixamplar la sinagoga. Jueria que parlava el judeo-català, el dialecte medieval del català del qual es conserven restes en documents i en alguns llibres, sobretot en traduccions de l’hebreu. A Catalunya els jueus estaven sota protecció reial, els castlans de Vilafranca cobraven els censals de les cases dels jueus.
Però ser jueu no era fàcil, la seva vida estava marginada i controlada per multitud de normes discriminatòries inspirades per l’església. El Concili III de Laterà (1179) els hi va fixar l’obligatorietat de viure en barris separats, i els hi va prohibir els matrimonis i les relacions sexuals mixtes.
Els jueus no podien dur anells d’or ni de pedres precioses, no podien tenir criats ni dides cristians. Ni tocar el menjar als mercats, excepte, evidentment, aquells que havien comprat i pagat. Els cristians no podien hostatjar a casa seva jueus, ni podien menjar plats fets o cuinats per jueus.
Estaven obligats, inexcusablement, a anar a escoltar les predicacions per a la seva conversió dels frares dominics. Predicots fets, fins i tot, dins les sinagogues, activitat iniciada a Catalunya pel nostrat Raimon de Penyafort.
La marginació i el menyspreu els acompanyava fins la mort, els jueus no podien ser enterrats dins les ciutats, on els cementiris estaven reservats exclusivament als cristians.
Mira't aquest article per si vols ampliar el tema: http://es.scribd.com/doc/50698864/Conflictes-de-jueus-penedesencs