Al Consell de Competitivitat de la UE celebrat entre abans d’ahir i ahir a Brusel·les es va aprovar la creació d’un espai europeu de patents, al que s’hi ha adherit tot els països de la Unió Europea tret d’Espanya i d’Itàlia. Després de dècades de fracassos en l’intent de consensuar una proposta unànime per a la creació d’una patent única europea, el ministre d’Empresa i Simplificació, Vincent Van Quickenborne, es va acollir a un mecanisme extraordinari (la cooperació forçosa) per tirar endavant un espai únic de patents del que en formarien part els països que s’hi adherissin a títol individual. Aquesta proposta va arribar al Consell de Competitivitat després d’obtenir el vistiplau de la Comissió Europea (14/12/2010) i del Parlament Europeu (15/02/2011). Tots els països de la UE tret d’Espanya i d’Itàlia s’hi han adherit.
A un post anterior, amb motiu del vistiplau de la Comissió Europea a la proposta, vaig parlar de la situació actual, de la motivació per a la creació d’una patent única i del punt de discòrdia. En resum: actualment és la legislació de cada país la que regula el procediment de patentar al seu territori, de manera que per obtenir una patent a tota la UE cal fer el procés als vint-i-set Estats. El resultat és un procediment lent i costós (uns deu cop més costós que patentar als EUA o al Japó), fonamentalment per despeses associades a les traduccions, amb la conseqüent pèrdua de competitivitat. La clau per a simplificar i abaratir el procediment és, doncs, reduir al màxim el nombre d’idiomes requerits per validar la patent; i la proposta aprovada el redueix a l'anglès, alemany i francès, que són els tres idiomes oficials de l’Oficina Europea de Patents (EPO).
Vint-i-cinc dels vint-i-set Estats de la UE s’han adherit a aquest l’espai europeu de patents. Espanya i Itàlia s’han negat a incorporar-s’hi -i en queden fora- perquè exigeixen que s’ampliï el nombre d’idiomes per incloure-hi el castellà i l’italià. Itàlia genera el 8,8% de les sol·licituds de patents que es cursen a l’EPO, i Espanya el 2,5% (aproximadament el 40% de les quals les genera Catalunya).
Lamentable. Un cop més, Espanya fa el ridícul; passen els segles i aquella gent continua amb el “que inventen ellos!”. I un cop més, fa mal a Catalunya, que queda fora de l’espai europeu de patents perquè el Govern espanyol, que és qui en té les competències, exigeix traduccions al castellà.
Lamentable.
Un cop més, Espanya fa el ridícul; passen els segles i aquella gent
continua amb el “que inventen ellos!”. I un cop més, fa mal a
Catalunya, que queda fora de l’espai europeu de patents perquè el
Govern espanyol, que és qui en té les competències, exigeix traduccions
al castellà.
Que dogmàtic!. Per una vegada que l'estat espanyol pren una bona decisió... No estic especialment interessat en que defensi l'espanyol mentre no defensi el català (que mai s'ha pogut utilitzar en patents, excepte pels qui vulguin fer-les servir a Andorra). Pel català no canvia res, pel castellà i italià trobo raonable que algú no vulgui que el denunciïn per haver fet una cosa que està explicada a la patent en una llengua que no entén. Una patent és una prohibició d'ús d'una invenció a canvi de la divulgació de la invenció. Si la divulgació és en una altra llengua, perquè hem d'acceptar la prohibició?
Recordem que les patents no són coses bones (són prohibicions de comerciar), en alguns casos són coses molt dolentes (en programari són censura, en medicaments poden ser sentències a mort, etc.) i que les oficines de patents busquen concedir totes les que poden, no evitar totes les que fan mal a la societat. Quan es van establir no hi havia la facilitat de moviment de coneixement que hi ha ara, i s'han mantingut perquè afavoreixen la concentració, els monopolis i frenen els progressos intelectuals i tècnics, cosa que afavoreix a quatre poderosos (i uns quants intermediaris). Avui en dia és impossible jutjar-ne la qualitat entre la muntanya de coneixement disponible i no són necessàries perquè la innovació és l'activitat productiva normal en l'economia del coneixement. Però per especular, evadir impostos i concentrar poder són collonudes.
I a sobre resulta que el conveni de Paris, de finals del segle XIX, garanteix que les patents no es denegaran a súbdits estrangers. Per tant què figura que han perdut els estats espanyol i italià ? Si les seves empreses volen patentar als 25 estats ho podran fer, traduint només a aquest rídicul conjunt d'idiomes. Igual que si estiguessin a un dels 25. Si volen patentar al seu estat ho poden fer a l'Oficina de Patent Europea (que no l'han tancada per molt que calgui) o a l'oficina del seu estat, en la llengua de l'estat (que potser coneixen). L'única diferència és que les empreses estrangeres tindran més barat patentar als 25 que als altres dos estats. Per tant les empreses dels 2 estats segurament es mouran amb menys prohibicions per treballar (menys patents) però podran prohibir treballar a la UE, a fora i a casa seva com podien abans (però més barat als 25 estats). Les petites empreses que només volen innovar en el mercat local tindran menys maldecaps amb multinacionals estrangeeres parant-los paranys i les que volien sortir a l'estranger estaran pitjor que abans de l'espai europeu de patents perquè en aquell espai hi haurà més patents (seran més barates), sempre seria millor no haver-les abaratit, però no ho tindran pitjor que si estiguessin dins de l'espai.
La millor notícia hauria sigut que no es creava l'espai europeu de patents i que les patents s'encarien, però la següent millor notícia és que casa meva cau fora de l'espai de patents europeu on és més barat eliminar adversaris amb judicis per comptes de competir treballant.
Xavi,
No entenc res. Dius que “Recordem que les patents no són coses bones”. Potser sóc molt ceballot, però a mi abans de recordar-m’ho m’ho hauries d’explicar, perquè d’entrada em sembles una bona cosa. Fer recerca és car, i, com passa sovint, com més bona més cara surt. Em sembla que la millot (la única?) manera de fomentar-la és que surti a compte: que sigui negoci, vaja. Parles dels medicaments. Tots sabem que el que decideix les grans empreses –que són les que fan més recerca- què han de prioritzar en les seves investigacions és el negoci que en poden treure. Per això malauradament s’investiga ben poc en malalties “del tercer món”, perquè hi ha menys negoci que a malalties del primer. És trist? Sí senyor! És una vergonya? Sí senyor! Però és així, i la Terra no deixarà de girar entorn del Sol pel fet que no ens agradi. El dia que la recerca no sigui negoci es deixarà d’investigar. Però abans d’això “se’ns menjaran” els països que sí que en fan, i que sí que patenten.
Dius que “L'única diferència és que les empreses estrangeres tindran més barat patentar als 25 que als altres dos estats”. Et sembla poc? A mi em sembla molt. Vaja em sembla tot, perquè d’això es tracta de simplificar i abaratir el procés.
Et sembla irrellevant que 25 dels 27 Estats (i els EUA, i el Japó, i la Xina...) ho vegin d’una mateixa manera? Encara que sigui la resta de la humanitat qui estigui equivocada, no creus que ens convidria pujar al seu tren enlloc d’anar per lliure? No et recorda la decisió de fer una xarxa ferroviària amb un ample de via diferent a la resta del continent? Que puguis circular per tota Europa amb un mateix tren però l’hagis de canviar quan arribes a Portbou no et sembla que es fer el ridícul? Doncs a mi, sí.
us responc als dos alhora perquè em sembla que si ho faig “per parts” no s’entendrà res. Avui en dia l’anglès és, de bon tros, l’idioma més internacional del món. És l’únic idioma amb què podem tenir esperances que ens entenguin a qualsevol lloc del món. Evidentment això no és aliè al fet de ser “la llengua de l’imperi”, però no només en termes militars o econòmics, sinó també -i això és important pel cas que ens ocupa- en el científic. Qui pot tenir interès a patentar a tota la UE, un mercat de més de quatre-cents milions de persones? Les grans empreses o les petites amb ambició i esparança d’internacionalitzar-se i esdevenir grans. En aquest cas, el primer requisit, no ja per a patentar sinó per a qualsevol pas és parlar anglès. En el cas que en toca (de legislació internacional, recordem-ho) trobo que fins i tot ens podríem plantejar prescindir del francès i l’alemany; però la política pesa molt i estem parlant dels dos Estats que empenyen la UE cap endavant, política i econòmicament. I Alemanya és, a més, el país que més patents genera. La cooficialitat de varis idiomes en absoluta igualtat simplement no existeix enlloc, perquè quan sorgeixen diferències en l’inerpretació d’un text legal en un idioma respecte l’altre la legislació diu quina de les dues versions prevaldrà sobre l’altra. Per exemple, en el cas de Catalunya és el castellà. En tots els textos. Si un dia hi hagués un conflicte entre el que s’interpreta entre les versions catalanes i castellanes de l’Estatut d’Autonomia la que prevaldria seria la castellana. Un altre exemple: Irlanda -Estat sobirà- també té dos idiomes oficials, però en cas de conflicte preval la interprertació dels textos en anglès sobre la dels textos en irlandès. Tot això ho dic per a relacions internacionals, a nivell intern cada país té la seva llengua i potenciar al màxim una –o les que siguin- d’estrangeres és bo i no ha d’interferir amb l’oficialitat de la llengua del país.
Una última anotació: a Suïssa hi ha quatre idiomes oficials, però a cada cantó només n’hi ha un, el propi A l’escola aprenen 3 idiomes: el propi, un altre que es parli a Suïssa i l’anglès. Tothom entén que a part del propi el més important és l’anglès, de manera que quan es troben, posem per cas, un suís fracòfon amb un de parla alemanya el més habitual és que entre ells parlin en anglès. I ningú s’ofèn perquè ningú pretén que “els altres” facin seva “la meva” llengua.
Pot ser aquestes trifulques idiomàtiques s'acabarien amb una llengua auxiliar internacional anacional (i a més a més, molt més senzilla que qualsevol altra). Aquesta llengua ja existeix, de fa de més de 100 anys, i té un nom: esperanto. Pot ser és creure en esperançes, però d'això es tracta.
Referent a les marques registrades, jo fa anys que en vaig registrar una. En un primer moment, me la van denegar. Pocs dies desprès, vaig rebre una carta molt amable d'una empresa de Madrid oferint-me els seus serveis per a tramitar ells mateixos la marca. Vaig informar a les Oficines oficials de Madrid, i em van dir que no tenien cap contacte amb aquella empresa. Potser sí és necesari les patents i les marques patentades, pero al voltant d'això s'aixeca grans interessos dineraris.
Atentament
No he dit que amb l'anglès ens entengui tothom, he dit que és l'únic idioma amb que podem tenir esperances que ho facin. Si ens deixessin a un lloc del món -qualsevol- i parlessim tots els idiomes menys el d'aquell lloc, amb quin idioma creus que tindriem més possibilitats que ens entenguessin? A mi em sembla que amb l'anglès.