A les 9:54 d'aquest matí he arribat al Taga, el cim de poc més de 2.000 metres que presideix la vall de Pardines. Hi he arribat tot sol, caminant des de la masia de Can Roca, tocant a l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, on he deixat el cotxe. Si no em descompto, és el tercer cop que pujo al Taga i mai fins avui no hi havia estat sol, perquè és un cim força transitat per excursionistes de tota mena. Però avui, dilluns, festiu només a Barcelona, i tant d'hora al matí, era normal trobar-s'hi sol. (N'hi ha més)
Dalt del Taga no hi feia gens de fred. El sol contrarrestava un ventet fluix i la sensació era agradable. La vista, donat el cel totalment serè que hi havia, era imponent. De fet, m'ha agafat com una mena d'eufòria de ser allà dalt, contemplant-la. Quan he sortit de casa, a quarts de vuit, no tenia pas la intenció de pujar al Taga. Volia caminar un parell d'hores i em conformava en arribar a la Portella d'Ogassa, l'estret collet que separa el Taga de la Serra Cavallera. Però a mesura que anava pujant, amb un ritme constant i força relaxat, m'he trobat a gust amb mi mateix, i m'he dit: per què no acabes l'excursió pujant fins al cim? L'he vist relativament fàcil, perquè la neu no era cap impediment. N'hi havia poca, només algunes clapes aïllades, però gairebé es podia anar passant per zones ja descobertes de neu fins arribar a la carena. I com que el dia era radiant, m'ha semblant que valia la pena fer un petit esforç més. De fet, en dues hores exactes he arribat al cim i tampoc no m'ha semblat un recorregut excessivament dur. Dalt del Taga, he girat sobre mi mateix 360 graus i he vist aquest paisatge de somni: davant, tota la serralada pirinenca oriental, encapçalada per la mole imponent del Puigmal i tots els cims de l'olla de Núria fins al Balandrau i el Bastiments, ja sobre Ull de Ter; a la meva dreta, la collada Verda i la vall que baixa fins a Camprodon; més a la dreta, Ogassa i Sant Joan de les Abadesses; a la meva esquena, totes les serralades prepirinenques, des del Puigsacalm fins al Montseny, aquest darrer perfectament visible al fons; la serra de Sant Amanç, que em tapa la visió de Ripoll; el coll de Pal, accessible en cotxe des de Bruguera, punt de partida de la meva darrera ascensió al Taga, ara fa uns 4 ó 5 anys; i a la meva esquerra, el Pedraforca; el Cadí i la collada de Toses, completada ja la circumferència. Realment val la pena! (vegeu les fotos adjuntes). L'eufòria m'ha continuat acompanyant tot el dia, com si hagués respirat alguna mena d'oxigen especial...
Si no em descompto jo l'he fet dos cops. Un quan només tenia onze amb l'avi i amb els pares i l'atra no fa encara un any a un molt amic meu. Les dues vegades van ser molt màgiques. El primer cop va se desde la carretera de Bruguera, i tot i ser primavera, feia un fred que pelava! La segona - una mica més dura - va ser desde el portal de casa, a la carretera de Queralbs... El contrari que tú, l'últim tram jo ja no podía amb la meva ànima! Crec que el meu company de viatge no va escollir la millor vessant per l'ascensió però... tan se val, va ser super divertit! D'aquest segon cop recordo també la solitud, només un boletaire al últim tram va ser la única persona que amb qui ens vam ensopegar. Veure el meu poble desde la creu, de la maeixa manera que l'habia vist sent només una nena, em va emocionar. ¿I la satisfacció que dona quan arribes i veus totes aquelles valls precioses al voltant?¿ I la pena que fa baixar? ¿ I la calma que sents? ¿I silenci que només es trenca per les campanetes que duen les vaques a coll? ¡OH! Jo sempre em quedaría una estoneta més, emborratxant-me d'aquell oxigen tan fantástic!
Amiga, compartim molt més que el nostre amor per la vall de Ribes. Compartim una manera de viure/conviure amb la muntanya, amb el paisatge, amb el silenci, amb la natura, amb el cel, amb la immensitat... Has fet una molt bona descripció, sento moltes coses de les que tu sents, gràcies per compartir-les amb mi i amb tots els lectors del meu bloc. Una abraçada molt forta.
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
A les 9:54 d'aquest matí he arribat al Taga, el cim de poc més de 2.000 metres que presideix la vall de Pardines. Hi he arribat tot sol, caminant des de la masia de Can Roca, tocant a l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, on he deixat el cotxe. Si no em descompto, és el tercer cop que pujo al Taga i mai fins avui no hi havia estat sol, perquè és un cim força transitat per excursionistes de tota mena. Però avui, dilluns, festiu només a Barcelona, i tant d'hora al matí, era normal trobar-s'hi sol.
Has fet una molt bona descripció, sento moltes coses de les que tu sents, gràcies per compartir-les amb mi i amb tots els lectors del meu bloc.
Una abraçada molt forta.
Salutacions des de Vic!