Per Àngel VilaDesprés de molts mesos apartat de la vostra estupenda companyia i amistat, us comunico que torno: ho faig amb la satisfacció d’haver superat un repte que feia temps em rondava pel cap: fer una marató. La de Barcelona m’anava perfecte per dates, el problema estava en que no havia participat mai en cap cursa popular, ni mitja, ni rés de semblant.
Així l'objectiu inicial es va doblar, per una banda havia d’agafar el
fons suficient per aguantar la pallissa que suposa la marató i per l'altra hauria d’aprendre a conèixer el meu cos per trobar el ritme
adequat per assolir el repte.
Deu fer uns tres anys que em vaig posar a córrer, ho feia per mantenir-me amb forma, per eliminar cabòries mentals. Tret de les sortides dels dimarts que vaig fer amb vosaltres, sempre anava sol. De mica en mica em va començar a agradar el “running” i el pensament de fer quelcom important. Va ser amb en Miquel Nicolau, gran expert en maratons, que varem decidir apuntar-nos a un grup d’aficionats de l’esport i de la bona companyia. Aquest grup es diu Sikesport-R43, està liderat per l’engrescador Bernat Moragas i format per un bon grup d’amics, als que dec una part del meu premi.
Que com va anar la cursa?
La cursa va anar de conya fins els quilòmetre 32, a partir de llavors vaig patir moltíssim, els 10 últims quilòmetres varen ser eterns, un suplici , però ara que ja estat fet, us puc assegurar que ha valgut la pena, la satisfacció és gran, molt gran.
Així varen anar les coses:
Sortida puntual a les 8.30h. amb en Miquel, l’Eloi i el Paco, aviat ens separem, agafo un ritme còmode, el meu cor batega a 150 pulsacions, els quilòmetres van succeint, tot és molt agradable, alegre, el recorregut fantàstic, passem per davant del Camp del Barça, de la Pedrera, La Sagrada Família, etc., tothom està content.
Al quilòmetre 20, a la Meridiana, em poso al costat d'un parell de corredors nord-europeus ben equipats, amb passa ampla i segura, que porten un ritme com el meu, penso que deuen tenir l'experiència que a mi em manca. Decideixo doncs de continuar amb ells la resta de la cursa.
Tot va perfecte, temperatura perfecte, avituallaments perfectes, ambient inmillorable.
Al quilòmetre 28 em trobo amb el Paco, anem plegats una estona fins que em diu que continuï ja que te unes molèsties en les cuixes, que estrany!
Arriba al terrible quilòmetre 30, no passa res, al 31 tampoc, al 32 començo a sentir les cames com una mica dures, al 32,5 es transformen en una mena de fusta, al 33 no em volen obeir, al 33,5 les pulsacions les tinc a 163 i no baixen. El que sí que baixa és el ritme. Passo per la Rambla, una àvia travessa, xoquem, estem a punt de caure tots dos, l’adreço i continuo intentant córrer, més que córrer és tracta de sobreviure movent les cames.
Els dos atletes que m’han estat fent de “llebre” se’m van escapant, estic content per poder aguantar-los tanta estona, alhora que trist per no poder continuar amb ells, ara que els començava a estimar.
Quilòmetre 40, arribo a l’últim avituallament, estic sec, destroçat, em fan mal les cames, camino una estona, bec tot el que puc i dono ordres a les meves cames per que continuïn una mica més, els hi tinc que suplicar, demanar per favor, finalment em fan cas i es belluguen penosament fins arribar a la meta, i collons quina meta!
Els últims 100 metres son un espectacle, tot de gent animant, música que envolta, paperets de colors volant per tot arreu, un sol brillant, i al final la porta d’arribada, es difícil de trobar paraules per descriure aquest moment, cal viure’l per poder sentir el munt de sensacions que passen per el cap, en un instant passes del patiment més gran a la glòria infinita.
Un cop arribat, rebuda la medalla, tret el xip, begudes un parell d’ampolles d’aigua i uns plàtans, començo a ser conscient de que el que he aconseguit ha estat important, per a mi molt important, he fet la meva primera marató i amb un temps de 3 hores, 36 minuts (acompanyo info. de l’organització), objectiu aconseguit i amb nota.
Em fan un massatget per recuperar les cames (única foto de la meva gesta), em reuneixo amb la Glòria i l’Aina, que m’han vingut a veure però no m’han vist, llàstima, ens trobem amb en “Nico” i la Maria i anem cap a casa, a recuperar forces, que ens ho hem guanyat.
Felicitats a tots els maratonians per gaudir com ho he fet jo i a la fantàstica organització de Barcelona que ho han fet de conya.
Deu fer uns tres anys que em vaig posar a córrer, ho feia per mantenir-me amb forma, per eliminar cabòries mentals. Tret de les sortides dels dimarts que vaig fer amb vosaltres, sempre anava sol. De mica en mica em va començar a agradar el “running” i el pensament de fer quelcom important. Va ser amb en Miquel Nicolau, gran expert en maratons, que varem decidir apuntar-nos a un grup d’aficionats de l’esport i de la bona companyia. Aquest grup es diu Sikesport-R43, està liderat per l’engrescador Bernat Moragas i format per un bon grup d’amics, als que dec una part del meu premi.
Que com va anar la cursa?
La cursa va anar de conya fins els quilòmetre 32, a partir de llavors vaig patir moltíssim, els 10 últims quilòmetres varen ser eterns, un suplici , però ara que ja estat fet, us puc assegurar que ha valgut la pena, la satisfacció és gran, molt gran.
Així varen anar les coses:
Sortida puntual a les 8.30h. amb en Miquel, l’Eloi i el Paco, aviat ens separem, agafo un ritme còmode, el meu cor batega a 150 pulsacions, els quilòmetres van succeint, tot és molt agradable, alegre, el recorregut fantàstic, passem per davant del Camp del Barça, de la Pedrera, La Sagrada Família, etc., tothom està content.
Al quilòmetre 20, a la Meridiana, em poso al costat d'un parell de corredors nord-europeus ben equipats, amb passa ampla i segura, que porten un ritme com el meu, penso que deuen tenir l'experiència que a mi em manca. Decideixo doncs de continuar amb ells la resta de la cursa.
Tot va perfecte, temperatura perfecte, avituallaments perfectes, ambient inmillorable.
Al quilòmetre 28 em trobo amb el Paco, anem plegats una estona fins que em diu que continuï ja que te unes molèsties en les cuixes, que estrany!
Arriba al terrible quilòmetre 30, no passa res, al 31 tampoc, al 32 començo a sentir les cames com una mica dures, al 32,5 es transformen en una mena de fusta, al 33 no em volen obeir, al 33,5 les pulsacions les tinc a 163 i no baixen. El que sí que baixa és el ritme. Passo per la Rambla, una àvia travessa, xoquem, estem a punt de caure tots dos, l’adreço i continuo intentant córrer, més que córrer és tracta de sobreviure movent les cames.
Els dos atletes que m’han estat fent de “llebre” se’m van escapant, estic content per poder aguantar-los tanta estona, alhora que trist per no poder continuar amb ells, ara que els començava a estimar.
Quilòmetre 40, arribo a l’últim avituallament, estic sec, destroçat, em fan mal les cames, camino una estona, bec tot el que puc i dono ordres a les meves cames per que continuïn una mica més, els hi tinc que suplicar, demanar per favor, finalment em fan cas i es belluguen penosament fins arribar a la meta, i collons quina meta!
Els últims 100 metres son un espectacle, tot de gent animant, música que envolta, paperets de colors volant per tot arreu, un sol brillant, i al final la porta d’arribada, es difícil de trobar paraules per descriure aquest moment, cal viure’l per poder sentir el munt de sensacions que passen per el cap, en un instant passes del patiment més gran a la glòria infinita.
Un cop arribat, rebuda la medalla, tret el xip, begudes un parell d’ampolles d’aigua i uns plàtans, començo a ser conscient de que el que he aconseguit ha estat important, per a mi molt important, he fet la meva primera marató i amb un temps de 3 hores, 36 minuts (acompanyo info. de l’organització), objectiu aconseguit i amb nota.
Em fan un massatget per recuperar les cames (única foto de la meva gesta), em reuneixo amb la Glòria i l’Aina, que m’han vingut a veure però no m’han vist, llàstima, ens trobem amb en “Nico” i la Maria i anem cap a casa, a recuperar forces, que ens ho hem guanyat.
Felicitats a tots els maratonians per gaudir com ho he fet jo i a la fantàstica organització de Barcelona que ho han fet de conya.
I ara què , quina serà la propera?
Les meves dades de la cursa:
 |
 |
|
|||||||||||||||||||||
Pitrall: 
Tiempo oficial:
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Molt bé gentelman, tu sempre treballant en l' obscuritat. No hem dubtat mai de la teva fortalesa, ets un màquina en silenci. De verritat moltes felicitats
Val a dir que els experts en la materia diuen que el marató es una cursa de 10 km després de fer-ne 32, així que les teves sensacions són del més normals. Vinga a recuperar-se i a torna a agafar la bici.