Hi ha gent que té por del què passaria si en el referèndum per la reforma de l'Estatut guanyés el NO. Crec que cal dir clarament què no passaria res. Què no hi ha res a témer, res del què calgui tenir por. Al revés, hi podríem sortir guanyant a curt-mig termini.
Si guanyés el NO, o si l'abstenció fos molt elevada i el percentatge de vots SI no gaire elevat -el què faria disminuir considerablement la legitimitat del projecte de reforma de l'Estatut-:
1.- Continuaríem tenint el mateix que tenim ara. Es a dir, l'Estatut de 1979 i tot el què Catalunya ha anat aconseguint des d'aleshores, via l'article 150.2 de la Constitució espanyola o d'altres lleis orgàniques de l'estat.
2.- Aconseguiríem de forma immediata el mateix què obtinguéssin Andalusia o altres Comunitats Autònomes mitjançant les seves reformes estatutàries. En finançament, en competències o en qualsevol altre aspecte. O és què algú s'imagina què el que es doni a Múrcia, Andalusia o Balears, per posar uns exemples, no ho tindrà també Catalunya?. De fet, ja va ser el president d'Andalusia i president del PSOE, el Sr Chaves, el que va marcar els límits de l'Estatut de Catalunya.
3.- Tindrem la possibilitat d'utilitzar l'article 150.2 de la Constitució espanyola per a obtenir noves competències, per exemple en ports i aeroports, o un millor finançament.
4.- I sobretot, no haurem hipotecat el país per a 3 ó 4 generacions. En no acceptar aquesta reforma de l'Estatut retallada i rebaixada podrem tornar a plantejar ben aviat les nostres necessitats com a país que ara no han estat escoltades: reconeixement de la nació catalana, nou model de finançament bilateral, competències bàsiques en infraestructures. En definitiva, una nova relació bilateral/confederal amb l'Estat.
En canvi, si s'accepta aquesta reforma de l'Estatut, o si no hi ha un important vot de rebuig al pacte Mas-Zapatero -NO, nul o en blanc- quedaríem hipotecats com a país per a 25 o 30 anys més.
