De Plató, en sé alguna cosa. Al batxillerat vam estudiar el seu llibre seté de la República, on el filòsof, per mitjà de Sòcrates, demana els requisits necessaris per a l'ideal del bon governant. Allò de les matemàtiques i etcètera, però, sobretot, una bona educació per a la política. Podrem estar més o menys d'acord amb ell en certes coses, però allò d'una bona formació per a portar avant un país, nació, Estat o, simplement, un poble, es notarà, vulguem o no.
[Continua]
Vivim en un món, en una societat, on exigim -ni un 'per favor'?- que tot estiga ben mastegadet, no siga cosa que allò de pensar per nosaltres mateixos ens provoque una lenta agonia i acabem vomitant. La principal difusora d'idees és, sens dubte, la televisió. I, és clar, aquesta es mou per interessos econòmics al parer del partit dictador. Tenim l'exemple a casa, però no hi entrarem ara. Si ens diuen negre, automàticament: negre. Si ens diuen blau, sense cap mena de reflexió: blau. Açò té un perill excessiu, ja que és amb la tesi que l'espectador se sol quedar. Quan Laporta va presentar la coalició per a les eleccions de Catalunya, a Canal 9 (merda, ja sabia jo que acabaria entrant-hi) van sentenciar que "L'expresident del Barça fitxa una terrorista", fent al·lusió a Núria Cadenes. Evidentment, i com tantes altres vegades, mentien. No s'havien documentat i tiraven mà del meninfotisme popular. Aleshores, un busca qui és Núria Cadenes i s'assabenta que passà sis anys a la presó per un presumpte delicte que, ni ella hi participà, ni hi hagué delicte. Però a ells què? I, el que és pitjor, als espectadors què? Ja col·loquen una etiqueta gravíssima, perquè la paraula 'terrorista' porta connotacions extremadament dolentes, i la gent que s'ho empassa no es para a considerar si és cert o no. "És més fàcil dir el que és creïble que el que és cert".
A què vénen aquestes frases? Al que explicava al principi: la bona educació d'un governant, o grup de governants. Hi ha partits que tenen les seues joventuts, assemblees polítiques d'on naixeran els nous dirigents. Jo, personalment, no pertany a cap joventut, sindicat, associació o assemblea, però tinc amics que sí que hi estan a dins. I els que conec, a més dels que coneixen ells, són gent amb les idees clares, amb objectius comuns, amb pàgines i lletres llegides, amb la teoria pseudoutòpica d'aconseguir un món millor, sempre des del País Valencià -i per extensió, els Països Catalans- cap al món. Són gent a qui admire, bona gent i molt culta amb la causa que defenen. Que no s'acontenten a dir Espanya és Espanya i els Països Catalans són els Països Catalans. No. Ho argumenten, i d'una excel·lentíssima manera. Però per què? Perquè s'informen, perquè es documenten i perquè tenen ganes de canviar una situació que no ens agrada (cal dir que aquesta tasca, independentment d'organitzacions, també es pot portar a terme per lliure, sense emblemes jeràrquics polítics i des d'una barricada cultural. Escriure en català, per sort o desgràcia, és ja un signe de lluita).
El problema resideix quan les joventuts esdevenen un ramat d'ovelles a mans d'un pastor que els guia. No es poden fer xocolatades per a recaptar diners per al Tercer Món (els "negrets" diuen ells), quan es condueix un Mercedes, un BMW o un vehicle similar. Bé, sí que es poden fer, evidentment, però les contradiccions -i amb elles, els dubtes- s'incrementen. No es pot anar de solidari amb roba de marques caríssimes que exploten els xiquets de l'Índia o la Xina, però ni per un partit ni per l'altre, que també estan els hippies amb productes de les multinacionals més famoses. Clar està que qui vulga ser idealista ha de tenir un ampli patrimoni darrere. No són conceptes complementaris, allò de l'idealisme i el realisme. I el que més gràcia fa: no es pot argumentar que el PP ha de guanyar perquè el poble necessita un canvi. D'ací ja es desprenen arguments tan sòlids com Espanya necessita un gir, perquè els qui estan han fet malbé el (seu) país.
No oblidem que el Partit Popular porta dictant al País Valencià des de fa vint anys, i ací no es reclama cap canvi? Aquestes joventuts que esmente tampoc han dit res del tema "El Cabanyal", ni de la pluralitat de Canal 9, ni de la imposició franquista del tancament de TV3. Dels vestits de Milano, sí que n'he sentit parlar. Però per a comentar que no és veritat i bla, bla i més bla. És lògic també; si a Canal 9 no expliquen res...
Però no m'acabe la devoció i el fervor que professen a la persona que es presenta del seu partit. Al féisbuc he vist comentaris de l'estil: "Ganaremos sí o sí" o "Sí al cambio de la política que está haciendo la coalición gobernante". També he de dir que, després de tres anys, ara parlen, a dos mesos i escaig de les eleccions. Bona oposició. Ah! I una frase d'infantil de collons: "Buaaaa, com moleees! Tiooo que guañaraaaas i te tindrem que parlar de don per lo menos. Eeee, eres el amooo" [sic]. Almenys, evita les faltes d'ortografia, que tampoc costa tant.
Crec que les opinions ens les hem de formar cadascun de nosaltres; no perquè ho escoltem, nosaltres també ho hem de compartir. El bagatge cultural té molta importància en aquest circ de la política, on, cada dia més, els cadellets es redueixen a explicar el que diuen els pares però amb una veu més alçada. La reflexió i la critica l'obvien i es creuen éssers suprems, capaços de discutir temes que mai han tractat, que només han passat per les seues orelles des d'un punt de vista conservador. Si, de menuts, heu jugat al "telèfon", comprovareu que el que vos expliquen al principi, acaba sent totalment diferent al final. Heus ací la prova!
Plató proposava la gimnàstica i les matemàtiques per al bon governant. Un poc d'història i de llengua, no obstant això, no haurien de ser rebutjats. Això sí, si volen ser uns polítics adequats i ben formats. Si no, que seguisquen documentant-se amb els debats de Telecinco.
