El 14 d'octubre de 2010, al Festival de Sitges, es projectà A Serbian Film (Srpski Film), de Srdjan Spasojevic. Al cap d'uns dies, aquesta mateixa pel·lícula s'havia de passar a la XXI Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Sant Sebastià; però un jutge ho va prohibir. Ran d'aquest fet, alguns van remarcar amb perplexitat que s'havia vist sense problemes a Sitges, precisament. Tanmateix, una associació que —pel que sembla— té com a objectiu la defensa del menor, presentà denúncia contra el certamen cinematogràfic nostrat. I arran d'aquesta denúncia, ara el fiscal acusa Ángel Sala, director de Sitges 2010.
L'Ara recull unes declaracions molt aclaridores d'Antonio José Navarro, programador del festival i col·laborador del diari —a través del suplement Time Out Cultura—, en què afirma, entre altres coses, que: [els organitzadors de Sitges] som persones que tenim molt clar què és legal, entre d'altres coses perquè el director del festival és advocat. Si un distribuïdor m'oferís una pel·lícula on hi hagués indicis reals que s'ha fet mal a un nen, jo l'hagués denunciat. I és que, pel que se'ns diu, tot ve del fet que, en aquest film, hi ha dues seqüències en què es viola infants. Antonio José Navarro, però, remarca que Srdjan Spasojevic, director de la pel·lícula, va explicar les circumstàncies del rodatge quan va ser a Sitges presentant la cinta, i que "tot es va fer d'acord amb la llei" i detalla el paper que hi van tenir els pares de la canalla implicada, el recurs acurat a un psicòleg especialitzat en rodatges en què participen menors, la utilització dels efectes especials per a les escenes que presumptament un infant hauria vist sexe explícit, la garantia notarial donada als laboratoris hongaresos on es van tirar les còpies que no s'havia maltractat una criatura ni se l'havia exposat a una situació violenta o sexual, etc.
La pel·lícula, que ha estat projectada en diversos festivals del gènere —com ara els de Brussel·les, Londres, Puchon, Porto—, va ser seleccionada finalment a Sitges perquè no tindrà cap distribució, és una pel·lícula maleïda i de culte, i (..) per la qualitat de la pel·lícula, una cinta molt intel·ligent —explica José Navarro, a l' Ara—.
Amics lectors, amigues lectores, si no aneu al Festival de Sitges, és possible que us causi repulsió el fet de llegir que s'està parlant de violacions d'infants o violència contra els menors. Fins i tot potser rufareu el nas davant les raonades reflexions d'Antonio José Navarro, quan diu que La cinta no és pornogràfica perquè l'objecte de la pornografia és l'excitació sexual. I l'objecte semàntic de la pornografia és l'exhibició d'òrgans sexuals, cosa que no passa en aquest film (..) no busca excitar el públic, sinó fer-lo pensar en la situació política i moral dels països balcànics —Ara—. Però no hem de confondre les coses.
Molt encertadament, algú ha penjat al Facebook el cartell de Saló, de Pier Paolo Pasolini, film de grandíssima alçada que repel·lia (i repel·leix) una moral determinada i que es fa difícil d'engolir a gairebé tothom, de manera molt coherent amb els objectius ètics, d'autèntica gosadia intel·lectual, del seu autor. I esclar, una obra que ha estat atacada amb salvatgia per la censura. S'ha d'anar molt en compte a no confondre les coses. Que unes imatges o una temàtica ens resultin desagradables o topin amb la nostra escala de valors, no ens ha de dur a avalar ni remotament cap mena de censura, certament quan no s''hagi atemptat contra cap dret humà fonamental —una representació de la tortura no és mateix que el registre d'una tortura real, una violació ficcionada no comporta cap agressió sexual a ningú... que per això hi ha els requisits legals que esmenta Antonio José Navarro—.
Per tant, pot ser absolutament correcte que s'investigui judicialment si de debò el rodatge d' A Serbian Film va avenir-se a tots els requisits legals, precisament establerts per a garantir el respecte a les persones que intervenen als rodatges. No sé si la justícia espanyola té competència per a tractar d'una producció estrangera; però en tot cas es veu ben clar que aquesta hauria de ser l'única qüestió que haurien de prendre en consideració. El que resulta inacceptable és que es posin amb Sitges pel fet d'haver-la projectat, tenint en compte que no li escau a un festival —ni en té els mitjans— d'investigar que la producció s'hagi avingut als requisits legals i que tanmateix, com es pot veure, l'equip d'Ángel Sala va interessar-se per tot el que tenia al seu abast de preguntar.
Un festival de cinema és per definició una illa de llibertat. I el festivaler hi veu pel·lícules perquè vol. Ni tan sols es pot esgrimir allò que els censors a vegades retreuen a l'exhibició comercial: que algú que passava per allà, podia ser víctima innocent d'un producte posat inadequadament al seu abast. Certament, això no dona patent de cors als festivals, que han d'avenir-se al seu objectiu (en aquest sentit, recordem que Sitges és "fantàstic i de terror") i autocesurar-se (només) en el que té a veure amb el respecte als drets humans fonamentals. La resta és censura blasmable, que atempta contra l'esperit i funció de progrés que tenen els certamens cinematogràfics.
Podem, esclar, plantejar-nos si els calés públics els hem de gastar en un festival que sol esquitxar la pantalla de sang i fetge, en què el terror hi és consubstancial; mentre al nostre país no hi ha, per exemple, un autèntic certamen de cinema, de la mena dels de Sant Sebastià, Valladolid o Londres. Però aquesta és (i ha de ser) una qüestió política, mai de censura. Esclar que a mi m'interessa més que m'excitin la intel·ligència que no pas m'impactin amb violències desagradables; esclar que reivindico un replantejament de la despesa pública en festivals de cinema, a Catalunya, però això no em permet posar-me al costat dels que practiquen la censura, ni dels que volen fer pagar a un festival allò que no deuen poder carregar a la productora (si és que hi ha res a carregar-los).
Per tant, des de la discrepància més absoluta, tot el meu suport a Ángel Sala i el seu equip.
No hi estic d'acord. El que m'indigna no és la pel·lícula (miserable i repulsiva fins a cotes realment difícils d'aguantar) sinó el fet que Sitges en vengués (penso que molt irresponsablement) el "morbo" de veure-hi el que s'hi veu. Fa anys que a Sitges s'hi programen certs títols (À l'intérieur, Martyrs, A serbian film, etc) amb l'esquer publicitari de veure-hi allò mai vist, allò "tant fort" que provocarà vòmits, desmais i desercions.
"A serbian film" és una ficció que no pretén passar per real (només faltaria!) però l'efecte que allò que s'hi veu causa sobre l'espectador és exactament el mateix que causaria si fós real. Michael Haneke ja ho va advertir a "Funny Games"; asseure's en una butaca per a veure un crim és exactament això, independentment de si allò que veiem és real o mentida. És legal distribuïr còmics pornogràfics de temàtica pederàsta? Són dibuixos, oi?
No sé si Sitges hauria d'haver programat o no aquesta pel·lícula. El que sí tinc clar és que em repulsa la manera com el festival va publicitar-la: "Violència i sexe extrems s’ofereixen plegats en la cinta més brutal de la temporada. Juga amb la perversió de la mirada, no amaga gota de violència i encara es permet inventar un nou gènere, el newborn porn"
Per tots els motius que retreus —i molts més que n'hi podem afegir—, es pot qüestionar la direcció d'Ángel Sala i el seu equip al capdavant del Festival de Sitges i, si se'm permet, fins i tot el mateix certamen, en la mesura que xucla fons públics, éssent el que és. Però aquesta és una qüestió política —en el sentit genuí del terme—, sobre la qual afortunadament podem expressar lliurement l'opinió i potser algun dia hi haurà qui fins a prendre determinacions perquè les coses vagin altrament. Que Sitges estigui atiant la morbositat en els seus missatges no deixa de ser un aspecte més de la qüestió de fons que alguns retreiem. Tanmateix, res de tot això no en justifica la judicilaització. La discrepància i fins la indignació amb la línia actual de la Direcció de Sitges és una cosa i dur Ángel Sala i la seva gent a judici n'és una altra de ben diferent.
Criticar Sitges, retreure la frivolitat amb què l'actual direcció porta moltes coses i la voracitat de nen aviciat amb què es programa el certamen són acccions que pertanyen a l'àmbit de la llibertat d'opinió. Dur Sala i el seu equip a judici respon a tota una altra cosa. I la gent que blasmem Sala i companyia, que fotem el crit al cel perquè en bona mesura ho veiem com Haneke, de cap manera podem ni avenir-nos-hi ni callar quan el fiscal els acusa en el que és una clara funció censora.
És més, magre favor ens ha fet la fiscalia, perquè —a alguns, si més no— ens ha fet posar al costat de Sala, quan el que voldríem és que la política cultural d'aquest país se'l carregués, políticament, pel bé de la cultura cinematogràfica. Però ja ho té la vida, que sovint has de donar suport a gent amb qui no estàs d'acord, per culpa d'altres, amb qui encara hi estàs menys d'acord.
De cap manera podem acceptar que sigui un jutge qui se'l carregui; oimés quan, ja només la intervenció prèvia del fiscal, esdevé una coacció que, de manera inadmissible, pesarà irremediablement sobre qualsevol programador de qualsevol certamen al nostre país. Per exemple i salvant totes les distàncies, si ara un nou Pasolini fes el seu Saló, ¿segur que se'l programaria lliurement en un festival, a casa nostra, a partir d'ara?
Permet que hi insisteixi: res a dir que un jutge investigui sobre si en el rodatge d'una pel·lícula s'han lesionat drets fonamentals; però que es posi amb la projecció d'un film sobre el qual no hi hagi —que jo sàpiga— ni tan sols oberta cap causa judicial, em sembla inacceptable.
Jo estic d'acord amb tu, Salvador. No sé si la pel.lícula "A Serbian Film" serà terrible o repugnant, el que passa és que la moda que malauradament ha posat de moda Intereconomía i d'altres mitjans ultradretans que fins i tot demanen la presó per l'Andreu Buenafuente, està fent que tothom digui una bajanada rera l'altra per semblar més puritans i "decents" que ningú, per així fer-ne mèrits per si la dreta torna al poder, i així conquerir llocs de treball importants amb les seves presumtes "decències".
Aquest matí, en llegir el diari setmanal gratuït "Gente de Madrid", hi vaig llegir una carta al director d'un indignat pare de família amb dues filles que hi havia anat amb elles i la mare a veure-hi "Los Miserables, el musical", a un teatre de la Gran Vía madrilenya, i deia que tots quatre se'n van sortir del teatre en passar mitja hora "por la sucesión de gestos obscenos y frases más cercanas a una película pornográfica que a un clásico de la Literatura", que van intentar que la taquillera els tornés els diners (60 € par cadascú) i res.
Si n'hi ha de gent que parla així per una representació teatral d'un musical de fama mundial (m'imagino que no dirien gens greu a la representació, si diuen d'algun "taco", serà fluixet, com a "Sor Citroën"), ¿quina cosa dirien de pel.lícules com "A Serbian Film"? Espero que no tornem a la negra època de la censura ultrapuritana i tenir que anar-nos cap a Perpinyà per veure-hi de pel.lícules sense cap censura ni tenir la por d'anar-nos cap a l'infern si les veiem. Un salut,
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
"A serbian film" és una ficció que no pretén passar per real (només faltaria!) però l'efecte que allò que s'hi veu causa sobre l'espectador és exactament el mateix que causaria si fós real. Michael Haneke ja ho va advertir a "Funny Games"; asseure's en una butaca per a veure un crim és exactament això, independentment de si allò que veiem és real o mentida. És legal distribuïr còmics pornogràfics de temàtica pederàsta? Són dibuixos, oi?
No sé si Sitges hauria d'haver programat o no aquesta pel·lícula. El que sí tinc clar és que em repulsa la manera com el festival va publicitar-la: "Violència i sexe extrems s’ofereixen plegats en la cinta més brutal de la temporada. Juga amb la perversió de la mirada, no amaga gota de violència i encara es permet inventar un nou gènere, el newborn porn"
Una encaixada,
Joan
Per tots els motius que retreus —i molts més que n'hi podem afegir—, es pot qüestionar la direcció d'Ángel Sala i el seu equip al capdavant del Festival de Sitges i, si se'm permet, fins i tot el mateix certamen, en la mesura que xucla fons públics, éssent el que és. Però aquesta és una qüestió política —en el sentit genuí del terme—, sobre la qual afortunadament podem expressar lliurement l'opinió i potser algun dia hi haurà qui fins a prendre determinacions perquè les coses vagin altrament. Que Sitges estigui atiant la morbositat en els seus missatges no deixa de ser un aspecte més de la qüestió de fons que alguns retreiem. Tanmateix, res de tot això no en justifica la judicilaització. La discrepància i fins la indignació amb la línia actual de la Direcció de Sitges és una cosa i dur Ángel Sala i la seva gent a judici n'és una altra de ben diferent.
Criticar Sitges, retreure la frivolitat amb què l'actual direcció porta moltes coses i la voracitat de nen aviciat amb què es programa el certamen són acccions que pertanyen a l'àmbit de la llibertat d'opinió. Dur Sala i el seu equip a judici respon a tota una altra cosa. I la gent que blasmem Sala i companyia, que fotem el crit al cel perquè en bona mesura ho veiem com Haneke, de cap manera podem ni avenir-nos-hi ni callar quan el fiscal els acusa en el que és una clara funció censora.
És més, magre favor ens ha fet la fiscalia, perquè —a alguns, si més no— ens ha fet posar al costat de Sala, quan el que voldríem és que la política cultural d'aquest país se'l carregués, políticament, pel bé de la cultura cinematogràfica. Però ja ho té la vida, que sovint has de donar suport a gent amb qui no estàs d'acord, per culpa d'altres, amb qui encara hi estàs menys d'acord.
De cap manera podem acceptar que sigui un jutge qui se'l carregui; oimés quan, ja només la intervenció prèvia del fiscal, esdevé una coacció que, de manera inadmissible, pesarà irremediablement sobre qualsevol programador de qualsevol certamen al nostre país. Per exemple i salvant totes les distàncies, si ara un nou Pasolini fes el seu Saló, ¿segur que se'l programaria lliurement en un festival, a casa nostra, a partir d'ara?
Permet que hi insisteixi: res a dir que un jutge investigui sobre si en el rodatge d'una pel·lícula s'han lesionat drets fonamentals; però que es posi amb la projecció d'un film sobre el qual no hi hagi —que jo sàpiga— ni tan sols oberta cap causa judicial, em sembla inacceptable.
Una encaixada,
Vador
Aquest matí, en llegir el diari setmanal gratuït "Gente de Madrid", hi vaig llegir una carta al director d'un indignat pare de família amb dues filles que hi havia anat amb elles i la mare a veure-hi "Los Miserables, el musical", a un teatre de la Gran Vía madrilenya, i deia que tots quatre se'n van sortir del teatre en passar mitja hora "por la sucesión de gestos obscenos y frases más cercanas a una película pornográfica que a un clásico de la Literatura", que van intentar que la taquillera els tornés els diners (60 € par cadascú) i res.
Si n'hi ha de gent que parla així per una representació teatral d'un musical de fama mundial (m'imagino que no dirien gens greu a la representació, si diuen d'algun "taco", serà fluixet, com a "Sor Citroën"), ¿quina cosa dirien de pel.lícules com "A Serbian Film"? Espero que no tornem a la negra època de la censura ultrapuritana i tenir que anar-nos cap a Perpinyà per veure-hi de pel.lícules sense cap censura ni tenir la por d'anar-nos cap a l'infern si les veiem.
Un salut,
JULIÁN.