josepselva |
dissabte, 5 de març de 2011 | 00:56h
Entra indecís, sembla cohibit i es para un cop passada la porta sense saber si anar a la taula de la dreta o la de l'esquerra, a pesar que només hi ha una sola persona per atendre'l. Sé que ve a demanar un bitllet d'avió abans que obri la boca i efectivament, ho expressa en un castellà rudimentari après segurament al carrer i a la feina.
-Un bitllet per "Cana".
-Ghana?.
-Sí per Ghana.
-D'acord per anar a Ghana, en quina data, quants passatgers, anar i tornar?
L'he convidat a seure, te la pell negre, molt negre, color de cafè-torrefacte, les faccions grans, els ulls enormes i el posat pesarós, es posa les mans sobre el cap abans de respondre, les deixa lliscar rostre avall, i carrega les paraules a la recámara com si la boca fos un fusell que no voldria disparar. Dispara.
Vol enviar la seva dona i la filla de nou mesos al seu país, bitllet d'anada, dubta...de tornada potser d'aquí a un any, o potser que no els n'hi agafi, es gastará menys diners ara i la tornada és incerta. Treballa a un escorxador, quatre hores nomès. Aquí les despeses son elevades, els temps no son bons per a la majoría de gent del país o dels vinguts de fora. Ell seguirá treballant aquí mentre pugui i la família estará millor al país d'origen si es capaç d'enviar-los diners.
Li he buscat el millor preu (sols anada) i son 567 euros, tenint en compte que la criatura només paga taxes.
Si existís un Ryanair sense fronteres sortiria per 30 euros, però com que la frontera és la subvenció als pirates aeris que segresten governs i empreses turístiques, els vols per necessitat han de pagar el que no paguen els vols de plaer per tal que el greix de la maquinaria tursitica permeti que 30 euros gastats en volar en generin 300 o més en despesa al país receptor del vol. Exigències del guió del mercat, crueltat del guió del naixement.
Em sap greu, li dic que ho pensi, que no tingui pressa, penso jo que és massa dur ficar dona i filla al bot salvavides i quedar-se al vaixell que fa aigues.
Però aquest és el pa de cada dia, el pa que hi donen, els rosegons. Espero veure el jorn en que ja no ens alimenten molles, que ens prenem el pa sencer.
-Per cert, com et dius?
-Joseph.
-Xócala, jo també. Ens diem igual, som igual d'humans. Aquí s'acaben les igualtats i començen les diferències.
No ha tornat avui, espero que hagis decidit bé, Joseph.
Em sap greu, li dic que ho pensi, que no tingui pressa, penso jo que és massa dur ficar dona i filla al bot salvavides i quedar-se al vaixell que fa aigues.
Però aquest és el pa de cada dia, el pa que hi donen, els rosegons. Espero veure el jorn en que ja no ens alimenten molles, que ens prenem el pa sencer.
-Per cert, com et dius?
-Joseph.
-Xócala, jo també. Ens diem igual, som igual d'humans. Aquí s'acaben les igualtats i començen les diferències.
No ha tornat avui, espero que hagis decidit bé, Joseph.
No, Josep, no. Les igualtats no comencen i acaben amb el mateix nom de pila: tots dos us estimeu la vostra família, tots dos els enyoreu quan esteu lluny dels vostres, tots dos sentiu fred a la pell en ple hivern i sueu amb la calor de l’estiu, tots dos necessiteu mejar i beure, tots dos sabeu apreciar la bellesa dels boscos a la tardor i el cos d’una dona maca (d’acord, poden ser belleses diferents)... La diferència comença en el color de la pell però, i sobre tot, en el saldo del compte corrent.
Gràcies per aquest post.
Segurament la dona i la filla de'n Joseph viuran millor al seu país. Les despeses no són ni de bon tros tan altes, el consum no és tan bèstia, però les grapes del món occidental també hi són en el seu país que no els deixa viure amb un mínim de decència.
Tots som Joseph i Josephine ......