Demà torna d'Itàlia. Segur que m'explicarà que entén els viatges com un estímul al coneixement i que, per tant, precisen una contextualitzacíó històrica, que els viatges no només s'han de fer per l'espai, sinó també pel temps. També és molt possible que em digui que la bellesa producte de la intel·ligència humana sempre li produeix una sensació d'irrealitat, com si l'observadora no fos ella, com si el que ella veu no fos. I quasi segur que afegeix que entre les ruïnes de Paestum se sentia aclaparada, que l'asfixiava no poder-ho compartir amb mi. Llavors, quan calli, la besaré fins que ens falti l'alè.
Pulmons no te'n falten, noi. Ni romanticisme tampoc.