En una democràcia aconseguir que el moviment independentista pugi reeixir, sembla que és més difícil que en una dictadura o sota un imperi. La independència d’una nació representa una lluita per la llibertat d’un poble a decidir sobiranament. Això pot mobilitzar a moltes persones però no necessàriament a una majoria. No tothom té la capacitat de pensar pel bé col·lectiu. Molts pensen més en un mateix i els importa poc els altres.
Però també en una democràcia existeix els partits polítics i aquests tenen que jugar amb unes regles que compliquen la lluita per la independència. Els partits són agrupacions organitzades de persones que segueixen un lideratge que presenta una propostes als electors mentre espera que aquests els votin. Els partits a part d’organitzar-se més o menys bé, de cercar recursos per finançar l’organització i les despeses electorals, han de competir amb altres partits per aconseguir el vot dels electors. Una competició que no beneficia a les opcions independentistes. Anar separats, a part de dividir el vot, acaba provocant que surti l’instin d’agrupació tribal que tots els homes tenim quan fem lligams dins d’un grup, i junt amb les ambicions personals dels candidats a ser líders, tenim la pitjor situació per la lluita per la independència.
Però a l’Estat Espanyol a més hi ha un altre tema que ho complica més. Aquest és la manca de garanties i d’imparcialitat dels mitjans de comunicació. Però en una democràcia no hi ha censura i per conseqüència els ciutadans no tenen perquè malfiar-se del que escolten o llegeixen. Segons com es transmet el missatge, aquest pot ser interpretat molt diferent i per mi no hi ha dubtes que a Catalunya durant molt d’anys, els partits independentistes han estat tractats de pitjor manera que la resta dels partits. Els han ignorat i quan han parlat d'ells, sempre ha estat per mostrar les misèries de lluites internes que genera la lluita partidista (amb això no vull dir que no s'ha de fer, només dic que no se'n parla quan no hi han).
A Catalunya ens trobem en escenari a priori molt complicat per aconseguir la independència. Tenim els tres factors que abans he esmentat ben presents. Malgrat molts catalans tenen clar que ser un Estat propi col·lectivament representaria un avenç, encara ho veuen d’entrada com un niu de problemes que els podrien afectar personalment ( a molts encara els suposats beneficis de la independència són per aquestes persones simplement uns supòsits). Malgrat que ara amb la crisi sembla que la cosa pot canviar , la lluita fratricida entre els partits catalans pel mercat de vots independentista ha generat desconfiança dins de l'electorat. Molts catalans dubten de que cap de les opcions independentistes que s’hi presenten ho faran possible. Unes perquè no creuen que pugin treure gaires vots i d’altres perquè no s’acaben de fiar dels qui la lideren o del pla que presenten per aconseguir-la. A vegades per les dues coses. Davant d'aquest panorama la majoria dels electors independentistes s’estimen més votar pels qui creuen que defensaran millor a curt termini els seus interessos econòmics o polítics.
Per això tenim els resultats del 28N. Si mirem superficialment aquests resultats sembla que la independència encara està lluny. Ara bé, si ho mirem amb deteniment i fem una relació dels vots obtinguts per cada partit i el que contesten aquests mateixos votants a la darrera enquesta del CEO respecte al tipus de relació que volen amb Espanya (Estat independent, Estat Federal, Autonomia o Regió) la conclusió és que si es què hi ha una majoria favorable a la sobirania de Catalunya. Si féssim una extrapolació a un referèndum per la independència, el Si guanyaria amb comoditat amb una abstenció similar a la que s'ha donat amb tots els referèndums que s'han fet a Catalunya els darrers 35 anys.
Aleshores que caldria fer per aconseguir que el 2014 la majoria dels catalans que volen que Catalunya sigui un Estat (Federal o Sobirà), votin per una opció que la faci possible?.
Nota: No és fàcil respondre, però en propers articles miraré d’anar exposant algunes propostes. En tot cas, veien el penós espectacle de crisis internes que ha succeït aquest darrer any a les opcions independentistes i que sembla que encara cuejà, si que podem entreveure el que no hauríem de fer.
empordaaccio |
dijous, 10 de març de 2011 | 03:45h
10 març 2011
La guerra dels 30 anys ja s'ha acabat!
Resposta als desesperats que diuen que l'independentisme no se'n surt:
No us amoïneu ...
La guerra dels 30 anys ja s'ha acabat!
I quina és la guerra dels 30 anys?
- Doncs és molt fàcil: PSC contra CIU, Generalitat contra Ajuntament de
BCN, Diputacions contra Generalitat i sobretot CiU contra ERC.
Això ja s'ha acabat tot!
Ara la guerra entre SI i Esquerra s'ha enllestit en una setmana. Com
diu Santiago Espot "l'era d'internet corra que vola" la Independència
al 1900 necessitava de 100 anys ara Catalunya Acció vol executar-la en
10 anys: 2004-2014.
Els periodistes es deleixen per les guerres, Esquerra i Convergència en
30 anys no han sigut capaces d'unir-se ni per la llengua, no tenen
determinació, només tenen rabietes i submissió!
La guerra dels 30 anys encara en durarà 30 més, però els
independentistes que estem decidits per independitzar Catalunya només
tenim una feina molt més digna que no pas esbarallar-nos: TRENCAR AMB
ESPANYA i TRENCAR AMB ELS QUE PERDEN EL TEMPS ESBARALLANT-SE.
Només una feina! Només una lluita: INDEPENDÈNCIA !!!
Salvador Molins (BIC-CA-SI)
de fet el que ens cal tindre ho tenim, la voluntat del pobla per esdevenir un estat, els que crec que no han estat a la alçada han estat els polítics, sembla que els agüem agafat em els pantalons en els genolls,
afegint que hi ha uns quants que escombren solament cap a casa,
per altra banda crec que s'ha tractat em molt poc respecta (no tot hom) els avis , els savis ells des del inici que en aquest curt temps el independentisme a agafat aquesta volada i naturalitat arreu de Catalunya estan dient el mateix ANAR TOTS JUNT però els interessos particulars i de partit fan sors a molts per desgracia
segur que hi tens mes i millor a dir
salut