Al seu article, Albert Sàez diu textualment "És veritat que alguns dels partidaris del no confien que guanyarà el sí i, en tot cas, no renunciaran a gestionar les millores del nou Estatut o s'estalviaran el desgast de conduir un procés com aquest."

L'anàlisi és astuta, certament, però no acaba d'encertar-la. Aquesta seria l'opció, posem pel cas, d'un No purament tàctic, de guerrilla partidista, de veure qui treu més rèdits electorals de qualsevol matèria en discussió al panorama polític. Però la veritat és que per a mi, i per a la immensa majoria dels partidaris del No d'arrel sobiranista (que, al seu torn, som la immensa majoria dels partidaris del No), l'aprovació de la norma bàsica constitutiva del nostre poble mai no pot quedar sotmesa a aquesta mena de debat electoralista. Ras i curt: ens estimem més el país que el partit, sigui quin sigui el partit.

No, Sr. Sàez, la realitat és que el No sobiranista no vol que guanyi el Sí, ja que considera que el Sí és la pitjor opció per al país. Si en aquest moment jo tingués un botó vermell que pogués polsar per decidir el resultat del referèndum, ara mateix donaria el passaport a l'estatutet de la Moncloa. Un altre tema, evidentment, és que si l'opció del Sí fos majoritària al referèndum, com a demòcrates que som hauríem d'acceptar el resultat (de la mateixa manera, confio, que faran els defensors del Sí en cas que guanyi el No), però això és diferent de dir que no renunciaríem a "gestionar les millores del nou Estatut", ja que, en la nostra visió, de renúncies en aquest text n'hi ha moltes més que de millores (i hauríem de gestionar tant les millores com les renúncies).

Realment, el Sr. Sàez no sembla haver-se assabentat que, tot i reconeixent alguna millora puntual o marginal d'aquest estatutet pactat entre Zapatero i Mas respecte del vigent de 1979, de raons per votar No en sobren, i de fet tota la blogosfera en va plena. En essència, és simplement que aquest estatutet no és l'eina que necessitem per construir la Catalunya del futur, i que votar Sí inhabilita durant molt de temps les nostres demandes sobre matèries que volem i que necessitem amb urgència. Això es combina, a més a més, amb el fet que molts ens sentim defraudats pels Srs. Zapatero i Mas, ja que el primer es va comprometre solemnement a aprovar l'estatut que li arribés del Parlament i el segon es va comprometre públicament a no acceptar cap retallada al text del Parlament. Tots dos han mentit barroerament, i és de pura justícia que els ciutadans conscients rebutgin el text del seu estatutet i reclamin el retorn del nostre estatut, el del Parlament.

I passem ara a comentar l'article de Vicenç Villatoro, que utilitza una analogia enginyosa entre el marxisme de combat dels anys 60 i 70 ("aguditzar les contradiccions" o "com pitjor, millor" sembla que serien lemes d'aquell moviment) amb el sobiranisme català; mentre que les posicions més assenyades de la socialdemocràcia i el liberalisme, a les quals el temps sembla haver donat la raó, es correspondrien amb el possibilisme de CiU.

Dit així, semblaria que el sobiranisme té els dies comptats i que el millor que podrien fer "aquests nois eixelebrats" (això de "noi" en aquest cas és independent de l'edat) és evolucionar políticament com van fer els marxistes, posar seny i votar CiU.

L'únic problema d'aquest paral·lelisme enginyós és que la manipulació de la realitat a l'article és tan evident que fins i tot pot arribar a entendrir. Ei, però mai no permetem que la realitat ens espatlli un bon article! (Deu pensar el Sr. Villatoro).

Perquè, on hi ha escrit que els sobiranistes no puguem ser gradualistes o possibilistes? On diu que vulguem un país en flames? Qui diu que les posicions de renúncia sistemàtica a la defensa del país hagin de ser les hegemòniques a llarg termini?

És evident que, dit d'una manera genèrica, està més bé construir que destruir, com ens vol fer avinent l'articulista. Però a vegades, per continuar amb l'analogia, per construir més bé cal primer destruir alguna cosa que es consideri supèrflua o defectuosa, per exemple uns fonaments poc sòlids. Vull dir que no tot és construir, sinó que s'ha de saber què es vol construir, cosa que possibilita la planificació. Uns fonaments per una casa de planta i primer pis no suportaran la Sagrada Família, igual que un estatut per a una regió d'Espanya no servirà per a una nació d'Europa.

En essència, jo crec que aquest estatutet és un text que només aporta millores mínimes al nostre autogovern que, atenció,  podem aconseguir en tots els casos a través de negociacions sectorials amb el govern espanyol o simplement mitjançant lleis o declaracions del nostre Parlament. Sense que calgui cap modificació estatutària per tenir-les. I si democràticament refusem aquest estatutet, estem posant els fonaments per fer reivindicacions a les quals haurem de renunciar a curt i mitjà termini si l'aprovem.

Sr. Villatoro, si demanàvem un nou estatut és perquè volíem un canvi de model de les nostres relacions amb l'Estat espanyol, en la via del federalisme. Això és possibilisme i és gradualisme. Però el que ens han donat no és en absolut el que demanàvem i per tant estem perfectament legitimats a rebutjar-ho.

Des del meu punt de vista, doncs, la posició assenyada, serena i intel·lectualment més sòlida és refusar aquest estatutet, que implica notables renúncies i no aporta cap millora sensible en el nostre autogovern (reconeixement nacional, finançament i competències).