"Jo anava i venia, fins a l’hora de dinar, de la meva habitació a la de l’àvia. La seva no donava directament al mar, com la meva, sinó que s’obria a tres costats diferents -amb vistes a un extrem de l’escullera, a un pati i a camp obert-, i els seus mobles eren d’un altre estil, amb butaques brodades amb filigranes metàl·liques i flors roses de les quals semblava emanar l’olor fresca i agradable que trobaves en entrar. I en aquella hora en què els raigs de sol, vinguts d’orientacions i com d’hores diferents, seccionaven els angles de la paret; col·locaven sobre la calaixera, al costat d’un reflex de la platja, un altaret virolat com les flors del camí; suspenien a la paret les ales plegades, trèmules i tèbies, d’una claredat presta a reprendre el vol; escalfaven, com un bany calent, un quadrat de l’estora provinciana que hi havia davant de la finestra del pati i que el sol guarnia com una vinya; s’afegien a l’encís i a la complexitat de la decoració mobiliària com si arrenquessin la seda florida de les butaques i en traguessin els passamans, aquella habitació que jo travessava abans de vestir-me per al passeig era com un prisma on es descomponien els colors de la llum exterior; un rusc que contenia, dissociades, esparses, embriagadores i visibles, les essències del dia que em disposava a tastar; un jardí de l’esperança que es dissolia en un batec de raigs d’argent i de pètals de rosa."
(A l'ombra de les noies en flor)
Gràcies. Un ha d'escriure el que vol no el que li manen. No em facis cas, jo ja m'entenc...