REFLEKTIONS II by CARSTEN KE.
He acceptat l’exili del meu cos, abandonant-me sens dubte al continent de la tardor de les teues mans.
Vaig deixar a un costat, més enllà de la raó, la meua llar, els dies amb crepuscle anunciats per les nits més sorpreses.
Vaig renunciar a l’estranya ombra que deixava veure un bosc de preguntes darrere la contemplació de la multitud que habitava, amb mi, en el paratge de la terra coneguda.
Vaig oblidar comptar les hores, vaig beure d’un colp els braçalets de versos que em portaven la veu a què em dirigia sense saber-ho.
Vaig rebutjar les creences que, com una llosa, m’arrelaven a un lloc gastat, impost, violeta i sense el gest de la sorpresa.
Vaig perdre els vaixells que s’aproximaven al port vençut dels records vius.
Vaig deixar el meu cor en la costa silenciada per l’arena sense color, sense caragols de mar, sense a penes onatge ni tempestats.
Vaig abandonar la meua silueta, els preceptes impostos , les falses creences, el pudor innecessari, les profecies estúpides dels falsos profetes i em vaig acostar a la teua boca de rosella, als teus ulls sense ombres, a la teua ànima, a la teua presència immensa de paraules.
Alguns em van assenyalar amb els seus dits marcits. Altres murmuraven quina bogeria em feia marcar els meus passos amb el teu nom. Cap d’ells va comprendre llavors la meua bogeria, la necessitat del cor de sentir-se créixer amb l’altre, aprendre l’aroma de la veritat partida,la d'un somni inabastable que amb les mans s'aconsegueix cada dia.
Una abraçada, Anna