Beget comença a desvetllar-se quan m'hi passejo, camí d'El Forn. Els Hostals ja són oberts, però tant sols un home de certa edat, esmorza tranquil·lament a la terrassa de l'esmentat hostal.
La pujada a l'Oratori de Can Fransa comença amb força, la força d'un pendent farcit de lloses i un bosc espès. Un bosc, la verdor del qual, em diu que l'hivern ja és fora d'aquests paratges. I, fins i tot, alguna flor comença a anunciar la primavera amb la seva incipient blavor.
Que petit que es veu Begat! Que menut, des del Mirador!
Prats torrats pel fred anuncien un nou estatge en el romiatge cap al cim que he triat per avui. Aquí, els arbres mostren la nuesa de les branques i en les zones ombrejades, resisteixen les darreres neus de la força de la calor.
Sant Antoni de Can Fransa em desitja bon viatge, i també el seu nadó. I en trepitjar la pista em trobo una banda d'aquestes que porten els equipatges que han arribat en avió: Approved cabin baggage KLM. Passejant per terra plana tafanejo per les runes de Can Fransa: una moto, una furgoneta, algun tendal i un sostre fet de branques a resguard del sol i la serena, indiquen vida en aquest indret de vistes encisadores i on, avui, hi fa molta calor.
La neu s'arrauleix a les obagues, tot fugint del sol. Un borrissol ja exclama:
- Aquí no ens fondrà pas la calor.
I un ocell des d'un arbre s'entendreix amb la innocència d'algú que només ha vist els hiverns i no pas primaveres, estius i tardors. La llàgrima que de l'ull li cau, s'escola dins del borrissol i, essent com és calenta, car li ve directe del cor, ja fon la tendra neu que l'ha rebuda amb amor.
Les Basses de Monars són dues taques oposades: Si la primera és fosca i negre, l'altre sembla l'ull d'una nòrdica, de tanta blavor. Comencem la forta pujada, però te n'estalvio les petjades i el cansament creixent que l'excursionista sent en remuntar per aquest impressionant turó. Et desperto, però, a la carena. De fet, no sóc pas jo, que són les nenes de Can Fransa les que, remenant les seves cuixes, t'han cridat l'atenció:
AnnaPortell |
dilluns, 28 de febrer de 2011 | 09:57h
les nenes de can Fanga! Això sembla Cabrera, Lluís! L'osca. Saps on et vull dir, oi? Impossible que no. M'ho recorda, vaja. Molt. I que t'has begut alguna cosa! que això és molt perillós! No tens vertigen? (me n'has fet venir). Caminar i filmar? No ho facis mai més. Un consell que segur que no seguiràs, clar. He passat por. :(
Es tracta del Comanegre, el gegantó de Beget, al Ripollès. Un indret encisador, solitari i ideal per a pujar-hi amb la quitxalla des de les Basses de Monars.
Eps! I les nenes no són de Can Fanga, sónd e Can Fransa, una vella casa que ara està un xic més alegre perquè torna a fer la seva ancestral funció.
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
Això sembla Cabrera, Lluís! L'osca.
Saps on et vull dir, oi? Impossible que no. M'ho recorda, vaja. Molt.
I que t'has begut alguna cosa! que això és molt perillós! No tens vertigen? (me n'has fet venir). Caminar i filmar? No ho facis mai més. Un consell que segur que no seguiràs, clar.
He passat por. :(
Eps! I les nenes no són de Can Fanga, sónd e Can Fransa, una vella casa que ara està un xic més alegre perquè torna a fer la seva ancestral funció.