Ahir va ressonar amb força al Palau de la Generalitat la veu de l'amo de Madrid. I el resultat ha estat el trencament del govern d'esquerres a Catalunya.
He de dir que, com a defensor del No a l'estatut, ja contemplava la possibilitat que el PSOE pressionés per a trencar el Govern català (ja que sabem que el `demagog espanyolista' Zapatero es juga molt en aquest referèndum). Aquesta anticipació evidentment no em produïa cap plaer, però tampoc no em feia gens ni mica de por. Ara que s'ha acabat produint, crec que és un bon moment per explicar per què no em feia por.
Esquerra ha estat apartada del Govern per dir que aquest estatutet és una presa de pèl. Això és així i tots ho sabem. Tots sabem, a més a més, que no és només que ho digui Esquerra, sinó que realment ho és: és una presa de pèl. Doncs bé, resulta que aquesta situació és una autèntica càrrega de profunditat contra l'actual sistema de partits català, que té com una de les peces principals una força política d'esquerra subordinada als interessos espanyols, el PSC.
En aquest moment ens trobem que bona part de la població de Catalunya està provant de recuperar-se del desconcert enorme que provoca veure com el PSC s'estima més lliurar la presidència del Govern de Catalunya a CiU que conservar-la si això implica compartir el govern amb el sobiranisme d'esquerres. Però aviat començarà a estendre's la percepció que el Govern s'ha trencat a conseqüència de la contradicció bàsica en què ha viscut el PSC tot aquest temps, entre un discurs teòricament catalanista i un cor desacomplexadament espanyolista. Resulta que al PSOE no li convenia governar a Catalunya amb ERC, i el PSC ha callat i ha obeït la veu de l'amo. Com sempre, és cert. Però aquest cop el que estava en joc era el Govern de Catalunya. I això l'electorat català no ho pot perdonar.
Vet aquí el que en bona lògica passarà: els electors del PSC quedaran desmotivats, ja que s'adonaran que al seu partit no li importa el Govern de Catalunya, i en un percentatge molt notable es quedaran a casa o directament canviaran el seu vot per l'altre partit majoritari de l'esquerra catalana. Aquest serà, doncs, el nou graner de vots d'Esquerra: les restes del naufragi del PSC!
M'atreveixo fins i tot a posar xifres per a les properes eleccions catalanes, amb tot el risc que comporta fer prediccions amb tants mesos d'antelació (per a un altre dia deixo la reflexió que, posats a tenir Esquerra a l'oposició i no al Govern, el pacte sociovergent que s'anuncia és el millor... per al sobiranisme!). Aposto per una pèrdua de 10 escons del PSC que aniran a parar íntegrament a ERC.
Però això no és tot. Pel que fa al referèndum de l'estatutet, és només ara que començo a creure que els partidaris del No el podem guanyar.
Fixeu-vos que sempre he dit que jo era favorable a votar No personalment i també a què Esquerra defensés el No per coherència ideológica, però, malgrat això (i això no ho deia), esperava que guanyés el Sí (i és que, legítimament, molts ciutadans voten per interessos, més que per ideologia). De fet, el que considerava més probable és que molta gent simplement es quedaria a casa o aniria a la platja, per la incomoditat d'haver de triar entre un mal estatut ja conegut, el de 1979, i un mal estatut nou, el del 2006.
Tanmateix ara l'atac als defensors de l'estatut del Parlament, el del 2005, és tan gran, l'espifiada de Maragall i del PSC és tan enorme, que es fa difícil creure que algú deixi passar l'oportunitat d'anar a votar per expressar la seva indignació pel contingut de l'estatutet de la Moncloa, per les manipulacions barroeres del PSOE, per la traïció de Mas, per la renúncia escandalosa del PSC a defensar el nostre interès nacional, per la impresentable expulsió del Govern de l'única força política que s'ha mantingut fidel al mandat del Parlament de Catalunya, i, especialment, pel malbaratament de la il·lusió que un Govern d'esquerres genera en una capa majoritària de la població del país.
Tots aquests factors se sumen, i a hores d'ara la bola de neu del No està començant a rodolar i a engrandir-se. Si el nas no m'enganya ja us dic jo que el dia 18 de juny la bola de neu del sobiranisme català esclatarà amb tota la força i deixarà glaçat el somriures profident del PSOE i de la cúpula convergent! I és que crec que finalment ha arribat el moment en què els catalans i les catalanes estan a punt de recordar que `nosaltres no som d'eixe món' i votar en conseqüència. I per tant l'autodeterminació éstà avui més a prop que ahir.
I tot gràcies a Zapatero-el-Mentidero!
Ja ens ho avisava el company Montilla: si guanya Zapatero-el-Mentidero, guanya Catalunya! :-)
Estimat company
Sóc afiliat a ERC, i Déu t'escolti, però jo ja tinc una edat (43), i encara recordo com a les atonòmiques del 1984, CiU li fotre un repasada històrica al PSC, CiU va treure uns 80 parlamentaris, aproximadament, tot i va ajudar però que el PSC fes un acte de traidoria a Catalunya amb la LOAPA ho va pagar, això també passa perquè a les "autonòmiques" l'electorat potencial del PSC es queda a casa.
Amb tot penso que encara ets massa optimista, jo conec personalment votants del PSC, i són de tres pèrfils:
1. Esquerranosos multicultis que encara es creuren que hi ha diferències entre esquerres i dretes.
2. Alguns que directament i suquen (regidors, etc)
3. Gent que Catalunya els importa un rave, o que la odien directament (la gran majoria)
Això a curt plaç no té solució, haurà de passar encara alguns anys i que la borsa de votants es regeneri, encara hi ha massa autoodi, i molt espanyolisme acomplexat.
Sóc optimista però a mig-llarg plaç, hi ha molta gent amb fronteres i complexes mentals, i l'establihsment politico-econòmico-mediàtic català és molt fort, i generen molta opinió.
Sort en tenim d'internet, SMS ect. El dia 17 de febrer abans de la manifestació, vaig enviar SMS a amics meus, els vaig dir "demà el poble parlarà, visca la terra" era el coordinador de la plataforma del drtet a decidir a la Noguera, havia tingut dues trucades aquella tarda de la plataforma per tal de coordinar-nos per l'un demà i em va dir que estaven colapsats de trucades, vaig tenir bones sensacions, bé de l'èxit de la mani ja el coneixem.
El dilluns Partal(persona que no cones però que admiro molt) al seu mail obert titulava,
Ha començat la revolució tranquila. I estic d'acord ha començat la revolució tranquila, però com ho diu la mateixa paraula n'hi ha per a llarg.
Una abraçada.
Grà cies per aportar les teves reflexions. A més, com a participant que vaig ser a la gran manifestació del 18 F, et vull agrair el teu esforç en l'organització.
Pel que fa a l'edat, que sembla que utilitzes com a arma llancÃvola contra el meu 'optimisme desfermat', permet-me que desfaci un malentès: no sóc cap mena d'adolescent amb la cara corcada de grans, jo! De fet, pertanyo a la mateixa generació que tu, la dels '60.
Fa, per tant, molts anys que segueixo la polÃtica catalana i recordo perfectament els anys de majoria absoluta de CiU, com també recordo la gran ensulsiada socialista del '96 (crec) amb Nadal de cap de llista (era l'època negra del PSOE).
Però no ens enganyem: la situació polÃtica del paÃs avui, almenys al Principat, no és la dels '80 o '90. Avui el sobiranisme d'Esquerra té prou força parlamentà ria per beneficiar-se de l'ensulsiada dels partits "del règim", CiU, PSC-PSOE i PP. Només cal esperar que les crisis polÃtiques es vagin produint, parar el sarró i anar recollint els nous vots sobiranistes, gairebé sense baixar de l'autocar, com deia Helenio Herrera. Les contradiccions de l'espanyolisme a Catalunya són tan evidents que gairebé ni tan sols necessiten que les posem al descobert. Tothom que vol les veu, i cada cop hi ha més gent que les vol veure. (Sobre la meva opinió sobre els "partits del règim" pots llegir el meu post anterior, titulat "Democrà cia a l'espanyola".)
Pel que fa a l'electorat "català " del PSOE, no del PSC, la veritat és que no crec que valgui la pena comptar-lo en les anà lisis polÃtiques. El seu pes numèric no és menystenible, cert, però representen uns sectors socialment marginals sense cap capital cultural, social ni econòmic (en la terminologia del sociòleg francès Bourdieux). Ãs a dir, que no tenen prà cticament cap influència social. Simplement es deixen portar per inèrcies (algunes forces polÃtiques espanyolistes han intentat en diverses ocasions vertebrar aquest electorat amb un èxit perfectament descriptible, cosa que referma la meva opinió).
En essència, com que la gran majoria d'ells no es consideren catalans i mai no pensen votar en unes eleccions catalanes, doncs no val la pena tenir-los en compte quan fem reflexions sobre el nostre futur polÃtic (dit sigui amb el respecte que em mereixen com a persones, però, evidentment, amb l'escà s respecte que em mereix la seva implÃcita ideologia colonitzadora espanyolista).
La independència es va acostant cada dia que passa, company. Pots creure-ho, perquè és veritat!
La veritat és que o tu no m'has entès a mi, o jo no t'entenc a tu.
Estàs segur que t'has llegit el meu post? La meva tesi és que el sobiranisme sortirà reforçat d'aquesta crisi política.
En tot cas, salut!