Nota: Article publicat a l'edició d'avui del Diari de GironaUn eslògan recorre el país. Cal fer més amb menys. Potser això pot funcionar des dels paràmetres de la física quàntica, mes no en la física newtoniana que regula la lògica d’escoles i instituts. Certament, la irresponsabilitat fiscal dels governs espanyols i catalans ha estat el causant d’una situació de dèficit preocupant, tanmateix, no és des de retallades que s’ha d’encarar el futur. Més amb menys és una manera d’enganyar el país, i d’hipotecar l’endemà.
La possibilitat d’haver d’assumir, a les comarques de Girona els més de 1.500 alumnes addicionals al sistema, segons dades de l’Idescat, amb el mateix nombre de professors no és viable. És clar que caldrà suprimir la sisena hora, tanmateix, la ràtio alumne/professor és ara, pràcticament la mateixa que abans que aquesta s’implantés.
És clar que es pot congelar el programa 1 x 1 (val més que retallin màquines que persones), tanmateix, les pròpies estadístiques oficials són la pedra que han d’oscar les tisores de la Generalitat. I el cert és que, a la nostra demarcació la realitat és tossuda i, a fi de mantenir unes ràtios que són les més elevades de l’estat espanyol (només superades per Andalusia, a la cua dels resultats), cal créixer a un ritme mínim de 150 professors al llarg del proper quinquenni. A tot això cal afegir les 300 jubilacions anuals previstes en unes plantilles envellides. Això fa un total d’una mitjana de 450 mestres i professors que cal incorporar cada curs, almenys fins el 2015, perquè parlem de nens i nenes que ja existeixen, tenen noms i cognoms, i apareixen al padró continu de l’Institut d’Estadística de Catalunya.
Les dades indiquen, a més, que els propers cinc anys, el creixement serà especialment intens a la secundària, amb un promig d’un2,6% més d’alumnes cada curs. Això, en uns instituts a vessar, implica que cal un nou centre per cada sis ja existents, o el que és el mateix, passar dels 66 instituts de secundària actual a les comarques de Girona, a 75-76 el 2015, amb un mínim d’un 14% més de plantilla.
Ben segur, hi ha la temptació de carregar damunt les esquenes del professorat el pes de l’austeritat. O el que és el mateix, haver d’assumir en esforç i salari el que ha deixat de pagar la gent que s’estalviarà l’impost de successions i de patrimoni. No exagero. Mentre el poder adquisitiu del professorat ha caigut, des de 2005 (quan les coses, deien, anaven bé) fins a l’actualitat, un promig d’un 10-12,5% de la seva nòmina mensual, la Generalitat deixarà de recaptar 844 milions d’euros de l’impost de successions (que vol suprimir) i ha deixat de recaptar, del 2008 ençà més de 1.500 milions pel de patrimoni. Poca broma! Amb 300 milions és possible contractar a més de 10.000 docents (1.000 a Girona) que suposarien un veritable tractament de xoc per combatre el fracàs escolar. Des del moment en què el govern espanyol va sostreure, amb efectes retroactius, entre el 5,75 i el 7% del sou de mestres i professors, també podria actuar retroactivament contra aquells que tenint més, s’han estalviat molt en moments de crisi.
Tanmateix, tornem a l’eslògan governamental. Més amb menys, és un engany publicitari. Quan parlem d’educació, hauríem de fer un símil amb el càlcul d’estructures. Portem uns anys en què s’està sotmetent el sistema a una preocupant fatiga de materials. Carregar més pes és absurdament irresponsable, perquè ens arrisquem a què l’edifici s’ensorri. I, si cal aplicar retallades, tant moralment com físicament, cal fer corresponsables de la situació a tota la ciutadania, especialment a aquella que vol més serveis pagant menys impostos. En circumstàncies com les actuals, al sacrifici fet pel professorat, seria lògic que hi correspongués una menor càrrega lectiva als alumnes, amb classes més curtes (com passa per exemple a Finlàndia, amb sessions de 45 minuts). Potser plantejar la jornada intensiva durant tot el curs, fet que, als llocs on s’aplica, es registren graus de disciplina més elevats, major tranquil•litat entre els estudiants, i millor organització interna dels centres. A banda d’això, cal una escenificació pública (i pràctica!) del respecte i reconeixement de la tasca professional dels docents per part dels alumnes, famílies i societat en general, amb unes normatives, per exemple, que reforcin l’autoritat a l’aula i que ens permetin gaudir de la nostra professió. En certa mesura, aquesta sí que seria l’única via perquè aquest menys acumulat en la darrera dècada impliqués un més en l’ensenyament d’aquest país. Tanmateix, l’educació pública ja es troba al límit. I la ciutadania ha de ser realista. En el món real, no en el dels publicistes, menys equival a menys.
Més repartiment del treball = menys atur