No va ser casual, no, que ens coneguéssim en una exposició de fotos d'Agustí Centelles. Ni que en començar a xerrar, no sé ben bé per quin motiu, sentíssim la necessitat de continuar fent-ho durant deu hores que se'ns van fer tan curtes que, en separar-nos, l'única excusa raonable era que si l'endemà es mantenien aquelles espurnes lluminoses que vèiem en l'altre hauríem de començar a plantejar-nos que allò nostre anava de debò.
Els desamors continuen sent dolorosos, però cada cop duren menys. No ens estem equivocant, aquest cop no, vam dir-nos mentre devoràvem hores i més hores amb la certesa que no tornaríem a separar-nos. I aquest matí, després que t'acomiadessis amb un petó al front mentre jo encara dormia, he pensat que t'escriuria el que he somiat, o potser el que somio despert hi siguis o no. Els teus ulls foscos, Esther, són el foc de la vida. Cremes al sol de tots els miralls. Et tinc a la retina, m'ocupes el pensament i la memòria i m'embriagues dia sí i nit també. Sóc amb tu el més feliç dels homes. Ets la meva pàtria indiscutible, englobes l'univers sencer. Absència i presència incessant, amor embogit que m'eleva sobre els efímers dies terrenals. Aquesta ets tu, Esther!
Nietzsche de Alcorcón |
divendres, 25 de febrer de 2011 | 20:18h
En el amor siempre hay algo de locura, mas en la locura siempre hay algo de razón, decía Nietzsche. Ama y enloquece, que llevarás razón, digo yo. A ver cuándo te pasas por los Madriles. Un abrazo.
Aquest sí que és un comentari com Deú mana (si Déu mana alguna cosa, és clar). Quasi que em copio la segona frase, si m'ho permets, Javi, entre les meves cites preferides: "Ama y enloquece, que llevarás razón" (Javi de Madrid).
Santa Llúcia existeix, els impossibles deixen de ser-ho i tu, estimat, per fi has topat amb la dona que buscaves des de sempre. Ja he perdut el compte de les vegades que t'he sentit parlar i escriure amb entusiasme de la teva parella i em consta que sempre ho has fet amb la màxima franquesa, però sí ara penso que sí, que aquest cop sí, és perquè la conec des de fa molts anys (igual que a tu, mesell, atlètic en tots els sentits, embriac d'amor per antonomàsia) i, per bé que mai no hi havia pensat ni m'havia imaginat ni remòtament que l'atzar us pogués unir, és evident que heu nascut per estar junts, per estimar-vos, per fer-me enveja! Petonassos amb llengua, carinyo.
En llegir el teu escrit m'ha entrat una felicitat aliena que no sabria com explicar-te, ja saps que sóc més aviat de ciències. Constato que cada cop escrius millor, i que l'Esther no et desmereix en aquest sentit, segur que en cap altre. Mai no t'he perdut de vista ni mai no ho faré. Et desitjo que el que sents per l'Esther duri eternament. Un munt de petons.
Quin concepte més bonic, diu molt a favor teu. Sí, no ho dubtis, l'Esther és una noia excepcional, la més excepcional que he conegut mai. Nosaltres també desitgem que duri molt i molt, Anna. Petons i sort, preciosa!
montserratqp |
dimecres, 23 de febrer de 2011 | 08:30h
Centelles i espurnes...i jo glaçada de bon matí de tanta felicitat que desprens. Contentíssima per tu , per vosaltres. Em semblava que només passava a la literatura. Visca l´ Amor!
No sóc capaç de trobar les paraules... Tinc el cervell descol.locat, el pols accelerat, l'esma desbocada. I sóc la més feliç de les dones. Sóc enterament teva, en cos, ment i ànima si fos valenta per reconèixer-la. Del que no dubto és de l'amor. L'amor és. Tu ets. Ets l'amor: descol.locat, accelerat, desbocat. Imprudent, deliciós, inoportú, fàcil, desfermat, brusc, preciós, nu, novel.lesc, rotund, perillós, frapant, somiat... Ets el millor regal que m'ha fet la vida. Tant de bo Santa Rita no s'ho repensi. Demà li duré aquella flor que em vas portar. Per si de cas.
Uffffffffff, JOsep.....maquíssim, quin honor té l'Esther de que algú com tu li dediqui aquestes paraules tan boniques... Segur que embogirà d'amor. Felicitats !!!
Belle parole, Josep. Esther certo essere felici. Io, come semplice lettore, posso dirvi mi chiedo quante ore il vostro amore durerà. Spero che siano tanti e si continua ad ispirare tale bella parola. A presto.
Salve. Esther aspetta più di ore che te, sei sicuro. Lui mi fa morire. Gli voglio un mondo di bene. Non so amare in italiano. Non posso dire niente in più. Mi dispiace.
Javi
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
Santa Llúcia existeix, els impossibles deixen de ser-ho i tu, estimat, per fi has topat amb la dona que buscaves des de sempre. Ja he perdut el compte de les vegades que t'he sentit parlar i escriure amb entusiasme de la teva parella i em consta que sempre ho has fet amb la màxima franquesa, però sí ara penso que sí, que aquest cop sí, és perquè la conec des de fa molts anys (igual que a tu, mesell, atlètic en tots els sentits, embriac d'amor per antonomàsia) i, per bé que mai no hi havia pensat ni m'havia imaginat ni remòtament que l'atzar us pogués unir, és evident que heu nascut per estar junts, per estimar-vos, per fer-me enveja! Petonassos amb llengua, carinyo.
En llegir el teu escrit m'ha entrat una felicitat aliena que no sabria com explicar-te, ja saps que sóc més aviat de ciències. Constato que cada cop escrius millor, i que l'Esther no et desmereix en aquest sentit, segur que en cap altre. Mai no t'he perdut de vista ni mai no ho faré. Et desitjo que el que sents per l'Esther duri eternament. Un munt de petons.
Quin concepte més bonic, diu molt a favor teu. Sí, no ho dubtis, l'Esther és una noia excepcional, la més excepcional que he conegut mai. Nosaltres també desitgem que duri molt i molt, Anna. Petons i sort, preciosa!
Belle parole, Josep. Esther certo essere felici. Io, come semplice lettore, posso dirvi mi chiedo quante ore il vostro amore durerà. Spero che siano tanti e si continua ad ispirare tale bella parola. A presto.