Perquè aquesta setmana toca, sí. És així, 23F. Una data que amaga molts secrets foscos que algun dia sortiran a la llum, símbol de moltes coses més aviat ràncies, de temps difícils, de mentalitats que per desgràcia encara continuen vigents. Es podria analitzar políticament, sociològicament, econòmicament... des de molts punts de vista. És un tema que dona molt de sí, lògicament.
Però per a mi, senzillament, el 23F és un record d’infantesa, en el qual aquell sinistre element del barret ridícul esdevé un personatge més dels records innocents que la meva memòria guarda al mateix sac que el Naranjito.
Fins i tot arriba a ser temptador presumir d’haver viscut un cop d’estat en directe – televisat pas per pas (amb amics de països civilitzats amb democràcies antigues i consolidades que associen un fet així amb repúbliques bananeres i tercermundistes). Sí, perquè la gràcia d’aquella sessió parlamentària és que està gravada i la vam poder seguir tots! I d’això ja en fa 30 anys! Us imagineu si hagués existit el Twitter?
Lluny de qualsevol anàlisi profunda i seriosa, el meu record, amb 7 anyets, és aquell home grotesc cridant el famós “todos al suelo” que l’endemà havia esdevingut el crit de guerra al pati de l’escola. És la meva mare plorant, de nervis i de por, suposo. Llavors jo no entenia res. M’ho mirava fascinada sense saber per què -el millor reality que ha passat mai una cadena-. I per sort, per a mi i per tota la meva generació, continuarà essent, per sempre, un record d’infantesa –una broma de pati d’escola. El rerefons tenebrós el deixo per a analistes i historiadors.
Però per a mi, senzillament, el 23F és un record d’infantesa, en el qual aquell sinistre element del barret ridícul esdevé un personatge més dels records innocents que la meva memòria guarda al mateix sac que el Naranjito.
Fins i tot arriba a ser temptador presumir d’haver viscut un cop d’estat en directe – televisat pas per pas (amb amics de països civilitzats amb democràcies antigues i consolidades que associen un fet així amb repúbliques bananeres i tercermundistes). Sí, perquè la gràcia d’aquella sessió parlamentària és que està gravada i la vam poder seguir tots! I d’això ja en fa 30 anys! Us imagineu si hagués existit el Twitter?
Lluny de qualsevol anàlisi profunda i seriosa, el meu record, amb 7 anyets, és aquell home grotesc cridant el famós “todos al suelo” que l’endemà havia esdevingut el crit de guerra al pati de l’escola. És la meva mare plorant, de nervis i de por, suposo. Llavors jo no entenia res. M’ho mirava fascinada sense saber per què -el millor reality que ha passat mai una cadena-. I per sort, per a mi i per tota la meva generació, continuarà essent, per sempre, un record d’infantesa –una broma de pati d’escola. El rerefons tenebrós el deixo per a analistes i historiadors.
