Vull fer aquesta confessió pública.
La puc fer perquè tinc la certesa que ja no se'm pot jutjar per aquells fets.
Va ser després d'un concert de Mesclat. No em feu dir el poble concret, era per la zona de les Guilleries – la Selva. No és habitual fer entrevistes després dels concerts. Però aquell dia devíem haver tocat especialment d'hora i en Joan Reig i jo ens vam adreçar a la ràdio comarcal i després de saludar els tècnics del control vam accedir a la cabina on hi havia un programa de tertúlia en marxa. Vam seure a la taula i vam saludar. “Bona nit”, va dir en Joan. Immediatament un dels tertulians —un tal Ariel Rapadoso— el va interrompre i li va demanar que parlés en castellà, que què era aquella falta de respecte, que ell era argentí i que, com que en Joan sabia castellà, tenia l'obligació democràtica de fer-ho, ja que ell no parlava català. A l'instant, una altra tertuliana que tenia al costat, d'accent castís, maquillatge abusiu i pentinat del PP li donava la raó i el felicitava perquè “ya era hora de que alguien tuviera la valentia de hacerlo”. Jo hi vaig intervenir. O si més no ho vaig intentar. LI vaig dir que érem a Catalunya i que el més normal... Aleshores, cridant, em va acusar de racista i es va posar a parlar mentre jo ho estava fent.
Jo pretenia explicar que precisament són racistes els catalans que parlen en castellà als immigrants, per tres motius. Primer perquè, en parlar en castellà a una persona pel sol fet de saber que és immigrant, el situes en un tracte diferent al que tindries amb qualsevol altre veí. Segon perquè el tractes d'enze ignorant i qüestiones la seva capacitat d'entendre el català. I tercer perquè situant-lo en aquest apartheid impedeixes que pugui esdevenir un català normal.
Bé, això és el que volia explicar, però cada vegada que iniciava el raonament l’argentí m'interrompia amb acusacions de racista i es posava a parlar damunt meu. Això ho va fer no una vegada ni dues, sinó dotze o quinze, cada vegada que jo intentava iniciar la meva explicació. Quan jo callava, ell també. Al final vaig descobrir que, de fet, ell només es posava a parlar si jo parlava, per interrompre'm i al final —ja fora d'antena, els tècnics en aquest moment van tallar— em vaig emprenyar, el vaig agafar pel coll i vaig començar a sacsejar-lo. Va anar per terra i li va saltar el perruquí. Aleshores em va reconèixer que, de fet, tret dels insults ell no tenia res a dir, que no tenia cap argumentació per al que deia i que es limitava a interrompre'm el raonament. I més, em va reconèixer que havia vingut d'Argentina perquè sabia que aquí hi havia feina d'això, de tertulià fatxa i baladrer. I que de fet, treballava d'això. En Joan i jo el vam treure a hòsties de la cabina i ens el vam endur arrossegant fins al camerino que havíem fet servir; la ràdio era en el mateix edifici on havíem fet el concert.
Allà li vam fotre mitja dotzena d'hòsties més i en Martí Ballús, un dels tècnics, ens va deixar cinta americana per lligar-li les mans i tapar-li la boca. Li vam dir que tenia un mes per abandonar Catalunya i que si no ho feia l'aniríem a buscar —si treballava de tertulià en mitjans públics no costaria gaire— i li faríem la pell.
El vam ficar dins d'una caixa. Com que tenia el meu cotxe —aleshores un Volkswagen Golf blanc— just a sota, no ens va costar gaire ficar la caixa amb en Rapadoso al maleter.
Mentre decidíem en quin descampat l'abandonàvem en pilotes, en Joan, des del seient de l'acompanyant, però convençut que des del maleter se sentiria, li va dir: “I dóna'ns gràcies que no et fotem un tret al genoll.”
Això és, fil per randa, el que he somiat aquesta nit, us ho juro, així mateix. Com que m'he despertat, entenc que el delicte ha prescrit i no se'm pot jutjar.
I jo et diria que millor precinte, que arrenca la barba i fot més mal.
Salut Titot.
Bicicleta,cullera,poma??o era cullera ,poma,bicicleta??ai, ara no me´n recordo.....salut a totes.