Quan vaig assabentar-me que
Aigües de Manresa, els administradors de les festes de la Llum d’enuany, havia
convidat a fer el pregó preceptiu al director general de Catalunya-caixa,
l’Adolf todó, la meva primera reacció fou d’inevitable decepció. Amb
l’actual panorama, amb les
institucions públiques, les empreses i les persones (les famílies si ho
preferiu) asfixiades per l’endeutement; després de la llarga orgia financera en
la qual els bancs, i les caixes!, han facilitat i promogut que, enlloc de la
productivitat, la feina socialment útil, el repartiment equitatiu de la riquesa
i fins i tot l’estalvi, es prioritzés l’especulació, el consum inconscient i
l’estirar més el braç que la màniga; no sembla que els banquers siguin, com a
col·lectiu o individualment, els més indicats per rebre l’honor, perquè se
suposa que és un honor, de llegir el pregó de la Llum al saló de plens de
l’Ajuntament de Manresa.
Però fent de necessitat virtut vaig pensar que potser
estaria bé, que podria ser interessant. No soc tant ingenu com per pensar que
el senyor Todó demanaria perdó a tots aquells a qui la seva entitat va
esperonar a demanar crèdits hipotecaris impossibles, però sí que ho soc com per
esperar-ne una certa reflexió crítica, un reconeixement que ells, la banca,
també es van equivocar, que no tant sols es van deixar endur per un corrent
perillós, sinó que ells mateixos en van ser uns dels principals propulsors.
Fins i tot m’esperava que s’insinués un cert sentiment de culpa per haver
rebut, les caixes, tants diners públics, els famosos FROB i els que vindran, en
un moment en el qual aquests mateixos recursos es neguen i retallen a la
sanitat, l’educació o l’atenció a la dependència. M’esperava, també, perquè
érem on érem, que s’admetés la derrota per la ciutat que suposa la desaparició
de Caixa de Manresa, i la situació precària en la qual quedarà la famosa obra
social amb la imparable bancarització. Fins i tot, ampliant la perspectiva,
pensava que potser es lamentaria de la desastrosa relació fiscal i política que
aquest país manté amb el Regne d’Espanya i que tant nefastes conseqüéncies té
pel món del treball i l’economia en general.
Res de tot això, el seu discurs va alternar les experiències i records personals amb les referències més o menys vagues al lideratge transformador, l’esforç i el sacrifici, tot molt previsible i auto-complaent. Només una reflexió em va semblar especialment encertada: No sortirem bé de la crisis si pensem que no ha de canviar res. I és evident que, en el futur immediat, el paper i el prestigi de la banca, i d’aquells que l’han dirigit els darrers anys, no pot tornar a ser el mateix que era.
Llegint les teves reflexions el meu cap em diu que si, que tens tota la raó i m’has fet pensar, he deixat de fer el que estava fent per publicar el què jo sento.
Doncs penso que el pregó l'haurien d’ haver fet totes aquelles persones, entre elles les famílies, que després d'anys de treball i esforç avui s'ho estant passant molt i molt malament, no només econòmicament parlant sinó totes aquelles persones que no tenen ni les seves necessitats bàsiques cobertes i que innocentment i sense tenir-ne conciència han anat a parar en aquesta situació i que avui en dia en son moltíssimes.
Els demés, jo mateixa m'hi puc incloure, anem vivint sense queixar-nos, suportant totes aquestes conseqüències dels darrers anys que els rics s'han fet mes rics i els pobres s'han fet mes pobres.
M'agradaria que tot canvies però de moment estic quieta.
Valemadrismo, según la definición popular, es un mexicanismo que expresa que alguien en cuyas manos está también el enfrentar y resolver problemas, actúa con toda cachaza valiéndole un soberano cacahuate (cacahuete) lo que pase, lo que resulta una cabronada. (Cabronada: acción malintencionada). http://es.wordpress.com/tag/valemadrismo/