carme |
dissabte, 19 de febrer de 2011 | 18:15h
Això era l'any 1953, la mare tenia només 20 anys, era el primer fill i per això en comptes de néixer a casa, van voler anar a tenir-lo a una clínica de Girona.De bon matí, van marxar de Querós amb el neguit i la il·lusió d'aquell naixement.
Es començava a fer fosc i les monges de l'hospital van fer marxar al pare del costat de la seva esposa, li van dir que podia sortir un parell d'hores perquè "su mujer no tiene cara de parto".
Ell, amb bona fe, va dir que aprofitaria per anar a saludar uns parents.
Quan va ser fora, es van endur la mare a la sala de parts i allà va néixer un nen. Ella el va sentir plorar però les monges que l'atenien li van dir que havia nascut mort.
No li van ensenyar, tampoc al pare que estava ensorrat.
Se'n van entornar a casa amb la buidor i la tristesa més immensa que us pugueu imaginar.
Van tenir després dues filles que van néixer a casa.
El pare sempre va esquivar de parlar-ne, però la mare... la mare mai no va poder pair el dolor del fill robat.
En parlava poc, però quan ho feia insistia que l'havia sentit plorar i que l'havien enganyat i llavors tenia una mirada de tristesa infinita.
També deia que hi havia una gent d'un estanc que van tenir un nen i ella no hi havia vist cap dona embarassada.
De gran, quan ja era iaia, li vaig fer una promesa.
Li vaig dir mama, ara que tenim temps ens dedicarem a buscar aquest teu primer fill, ja veuràs com el trobarem.
Encara recordo el seu somriure i els seus ulls negats.
Però no vam tenir tant temps com em pensava, al cap de poques setmanes, un diumenge al matí mentre dormia, va tenir un atac de cor i es va morir.
Era el 18 d'abril de 1993. Només tenia 60 anys.
El seu primer fill, el meu germà gran, en tenia quaranta...
Abraçades
Ma
Ánim Carme, la teva lluita és la teva força.
Una abraçada,
Isabel.
Els
vostres comentaris aporten calidesa a aquesta història crua.
Us
estic molt agraïda.
Poca gent ho sabia, no en parlàvem
gaire.
Ara han sortit a la llum molts casos com el nostre i per
això l'he explicat.
Penso que el fet que et robin un fill és una
injustícia tan gran que clama al cel.
A la meva mare li van robar
i per anys que passin no prescriurà.
Els culpables, els que feien
negoci amb la llum de les mares, haurien de ser
desemmascarats.
Lluitaré perquè així sia.
I aquí us
ho explicaré quan hi hagi novetats.
Gràcies a tots per transmetre'm coratge!
Una forta abraçada
:)
*Carme
De vegades havia llegit el vostre bloc,
Queròs, l'església, el pont de Queròs, tant gran i potent, els pobles negats de Susqueda. Hi he anat d'excursió. Que se sent de ser d'un poble fet desapareixer ? Els pobles tenen ànima.
Sobre el germà robat.
Penses que parleu per uns altres, que no son els vostres.
Quan hi ha morts o despareguts per causes polítiques o d'autoritat i d'infensió com els morts de la Guerra d'Espanya o com aquest cas d'abús social d'autoritat, aquests duren sempre, no es poden esborrar mai.
Jordi Carrera
Fa dos mesos, vaig xerrar amb el meu tutor del doctorat que estic fet de dret. Al final vaig manifestar la meva estupefecció per la maldat que he trobar quan he recopilat els casos de falsificació de medicines amb les morts que han hagut i hi han cada any. Li vaig dir, que no em cabia al cap que poguès haver persones tant dolentes que falsificaven medicaments per guanyar diners.
El meu tutor, em va dir que això no era res comparat amb el del robatori d'infants. AL principi em vaig pensar que em prenia el pel. Però em va explicar seriosament el nombre increïble d'infants nascuts que van ser canviats al neixer a Espanya i la xarxa muntada.
Al cap d'unes setmanes vaig veure com sortia la noticia als diaris.
I ara en llegir-te ho sento ben a dins. Jo tinc 4 fils i només el primer no em van deixar entrar a la sala de parts. Els altres vaig insistir en entrar fins que em van deixar i no em puc imaginar si en el primer cas el que ara és el meu fill Manel Enric que té 24 anys, m'haguessin dit que estava mort. I ara veies aquestes noticies.
No em puc imaginar el que faria.
Carme, tot el meu suport
Endavant
Quina tristesa tot plegat! Que baixa que pot arribar a ser la condició humana! I quina impotència davant fets com aquest...
Estic glaçat. Busca'l.
Ramon.
Ho he intentat, però no crec que ni el gran Pompeu encertés amb un adjectiu encertat.
Dolo