Amb aquest text Pasqual Alapont va tancar les intervencions dels autors de Subsòl a Alcoi. Ara el reproduim ací per tancar el mosaic de mirades sobre el llibre i sobre la feina dels set escriptors. Excepcionalment, els textos que hem penjat aquests dies han anat signats de manera individual justament per això, per oferir la visió polièdrica d'Unai Siset sobre la construcció de Subsòl.Per què set autors de casa nostra escriuen un relat ambientat a París? I una de prèvia, per què set autors de casa nostra escriuen una obra a catorze mans? I encara una altra, per què fem aquesta cara de contents que sembla que ens ha tocat la grossa? Si som escriptors, com és que no ens dediquem a fer-nos la guitza i a malparlar els uns dels altres? Francament, no ho sé. Aquest llibre és molt estrany, i ha posat en solfa algunes idees preconcebudes que teníem sobre el nostre treball. Algú ha dit que l'hem escrit a fi de tenir una excusa per sopar i dinar plegats, i a fe que no li falta raó. En tot cas és fruit d'un atzar meravellós, i de la mateixa manera que quan un fot un clau no és de bona educació preguntar al proïsme si li ha agradat o si li abelleix fumar, hi ha coses sobre les quals convé mantenir un cert vel de misteri. Subsòl n'està ple, de misteris, cert, no obstant això hui hem volgut pujar a la superfície i compartir-ne algun de confessable amb els nostres lectors d'Alcoi.
Per què set autors de casa nostra escriuen un relat ambientat a París? Mireu, sobre això us contaré una anècdota: fa anys i panys, en un poble de muntanya, immergit en el terror d'una postguerra terrible, vivien uns xiquets desvagats. Eren entremaliats com les musaranyes, però feien un posat tristoi i pansit; tenien la dèria que la gent gran els escamotejava informacions essencials i bàsiques sobre la vida. Fins que un dia se'ls va aparéixer una fada amb una floreta al cap, mocador negre al coll, faldes llargues i un cigarret i, en un solar apartat, els va instruir sobre qüestions fonamentals d'anatomia, els va fer classes de ball, els va comunicar que les monarquies no feien regals, que no hi havia llops ni esperits i els va parlar... de París. Ah, París. Era una xicota revolucionària, aquesta, de la qual només ens ha pervingut el nom, Teresa, gràcies a un homenot que, oh paradoxa, sembla haver estat oblidat al seu propi país. Tant se val, aquest poeta ja ha esdevingut universal, i el podeu trobar al Parnàs en companyia de l'altre Ovidi.
Precisament, una lliçó que tenim ben present els escriptors és aquesta del valor de l'anècdota, que no hi ha personatges, ni escenografies, ni esdeveniments petits, sinó que és la mà del creador qui els n'atorga vàlua universal. Les coses poden passar a Troia, a Macondo o a Alcoi, i és també la mirada dels lectors, la qualitat de les mirades dels lectors, que n'atorguen carta de clàssics. Subsòl passa a París, sí, però no pel desig d'un cosmopolitisme ranci i provincià, sinó perquè ens hi ha dut l'atzar. París no és res i París ho és tot, perquè un vagó de la línia 4, d'Orléans a Clignancourt, un matí de 1979, és un paisatge tan concret com ara Polinya del Xúquer.
Potser no calia haver anat a París per a entendre aquest missatge, però també és cert que, sense el viatge, no hauríem atresorat riscos i aventures que al capdavall formen part del llibre. Hem tingut sempre present que no hi ha personatges petits, i als nostres Andrea, Henri, Jules, Orofila, Avram, Vítor i Aude els hem volgut dotar amb una ànima tan poderosa com aquella de Teresa, la xicota mig descabellonada que mostrava les cuixes i que era tan volguda pels infants.
