labelendemadrid |
Poseu-me les ulleres. Apunt invisible per a gent desperta. Si esbrines com, el pots llegir. |
divendres, 20 de gener de 2012 | 19:50h
Quan el nen que volia saber es posà les ulleres de veure bé.
El nen que volia saber, preguntava amb la perseverància callada i tendra del que pregunta sense preguntar: amb ells ulls. I ella contestava esquiva -amb mitges veritats, amb mitges mentides- a les preguntes que ell mai no feia.
El nen que volia saber cercava i recercava matisos dins del timbre de sa veu aguda de dona muda, per tal de percebre l'escletxa per on esbrinar la veritat; què faria després amb ella encara era un dubte irresoluble, però volia saber-la. Perquè intuïa a ciència certa que hi havia una realitat pertinent que li era amagada, negada i exclosa. La dona que no volia explicar, callava aliena, conscientment aliena a la necessitat paorosa del nen que volia saber...
La veritat és relativa, i allò que sembla ser, potser no és el que sembla, es deia sovint el nen amb l'auto-convenciment tautològic i balsàmic dels ulls que no volen veure. Però la intuició és l'art de saber posar-s'hi les ulleres per veure més enllà de les casualitats aparents i sumar dos més dos quan et volen vendre un cinco amb rima consonant. I com en tot art, hi ha qui té un dó irremeiable, involuntari i penitent.
El nen que volia saber aprenguè de ben petit que les més de les ocasions (potser no totes) allò que s'amaga és probable que pateixi tèrbolament de l'estigma de la deshonestedad; i que allò que fa mal mostrar-lo potser és que no és autèntic ni considerat. Que les mentides pietoses, necessàries en comptades oportunitats i de vida curta, sovint minven allò que volen protegir, perquè la mentida eterna és impossible i la realitat s'imposa sempre.
Però més enllà de judicis relatius, la seva necessitat de sinceritat plena era tanta com la necessitat de demostrar que tot i el silenci, ell sabia. El nen que volia saber, sabia. Ho sabia. Ho sabia tot, malgrat els silencis i els outs. Perquè els fets sempre deixen rastres, testimonis humans o inanimats que més tard o d'hora parlen, la veritat s'imposa tant si els hòmens volen saber com si no; però el nen que volia saber, sí volia saber.
Volia saber, sí, i per això es posà les ulleres de veure bé, i veié. Veié més enllà d'allò que miren els ulls a simple vista. I sentí també més enllà de les paraules, i escoltà telepàtic i empàtic els silencis i els sons dels rerefons amagats per les ones del mar o la gentada del carrer d'un matí qualsevol de dissabte, i sumà. Veia, escoltava, sentia, i sumava gairebé inconscient. Sense saber: sabia, però també callava.
Callava. I tenia por de dir que callava, perquè el que sabia era molt dur, inconfessable potser, comprensible talment, equivocat en la forma, humà i sincer en l'esència, però dur al cap i la fi; tant dur que qualsevol li ho hauria esputat a la cara ple de ràbia i ningú li hauria tret raó. Però ell no entenia, ni en tenia, de ràbia, i callava, per por a perdre. Tot seria més senzill si sapiguès preguntar, i si a cada pregunta li seguís una resposta neta, clara, vertadera. Però no hi havia respostes, ni preguntes, ni veritat...
La dona que no en volia parlar s'esforçava -de tant en tant i en un acte d'estranya generositat culpable- per minvar l'anhel insatisfet del nen que volia saber, i li regalava temps i conmiseració, afecte amagat en comptes de veritat. El nen que volia saber, i que sí sabia (per pura intuició matemàtica de sumes i restes) s'evadia anestesiat pel temps regalat i per la por, i fingia que no sabia ajornant sine die el moment definitiu de confirmar.
El nen que volia saber, una nit tingué un somni. Totes les seves preguntes es van respondre de cop; oníriques...
I somià...
Somià princeses encantades i regnes perduts. Reis i reines de conte aparegueren. I veié una flor antiga de pètals vells transmutada en fada nova. Castell de mel i sucre de diumenge ran del mar. Somni ple de fels amargants i mels noves esteses sobre estovalles carmesí vora el foc. I la dona que no volia explicar apareguè de cop, difosa i feta veritat: Reina dels misteris de la ment, i els budells. Psique antiga i ànima amagada en el temps i el silenci, que es revelà i rebel·là de sobte.
I d'un cop mortífer, somni alliberador però, coneguè la veritat. Seguia sense decidir què fer amb ella, però si més no ara ja la sabia. La dona que no volia explicar, ara explicava, perquè la dona del somni sí explicava:
Què voleu saber, mon petit cavaliere? Preguntà la dama. La veritat, respongué el nen que ja era home.
Poseu-me les ulleres, demanà ell, les ulleres de mirar bé, trèieu-me la bena i deixeu-me compartir la veritat. Ací la teniu mon cavaliere... I la dona mostrà el seu veritable rostre, ocult, el vel s'aixecà i la veritat la feu més humana. La dona del somni era humana.
I ara què? Li preguntà ella. I ara què? S'hi preguntà ell tot somiant. Res. Ara res. Ja sé la veritat, bella dama, i què fer amb ella encara és un dubte irresoluble, contradicció original del paradís perdut. Però ja la sé. Puc respirar. I la veritat em protegirà de tot dolor, malgrat me'l causi. Ja res pot anar malament, diguè el nen que ja sabia (i que ja era home). I la dona del somni se'l mirà.
Sabia la veritat, per fi, i no va fer res amb ella, no. Perquè s'adonà que realment no la volia per fer-hi res. I és que el nen que volia saber i que ja era home, tan sols volia saber, perquè saber no només ens fara hòmens lliures, sinó simplement ens farà hòmens... Perquè la veritat sempre ens protegirà en el temps de qualsevol mal, encara que aquesta veritat no ens agradi; tornà a pensar el nen que ja era home.
El nen, que ja era home, i que volia saber, despertà, i el somni fugí. La mirà. La dona dormia com si res, amb aquell somriure gran que només ella tenia. Obrí els ulls tranquil·la, aliena al somni i a la confessió onírica del seu jo dorment, i l'home que ja no era nen i que ja sabia, lliure, se l'estimà, perquè ara sabia sense saber.
Respirava sense respirar. Ara sé la veritat, pensà, i sobretot, ara sé que saps que ja la sé, encara que no sàpigues que saps que la saps o facis veure que no saps que la saps o que la sé... I convertí aquesta paradoxa en el seu propi secret, i així ara tots dos en tenien un i mai més en parlaren.
L'home que ja sabia i que ja no era un nen tornà a dormir (i la veritat també).
L'home que volia saber era un home bó. Un bon home. Un bon nen que ja no era. De somriure ample i gran cor. Però l'home que ja sabia, encara era més bo que l'home que volia saber i que el nen que fou. I per això un dia marxà, callat. Trencant -perquè se l'estimava com mai havia estimat cap dama- el malefici triangular, o la quadratura perfecta del cercle, paral·lel i tangencial, d'aquella dona que no volia parlar.
L'home que ja sabia tornà a somiar, i el nen també, i emprenguè un somriure gran i etern, sincer i transparent; un viatge infinit i sense retorn amb la dona del somni, la que sí explicava; mentre l'altra, muda, es quedà qual vèrtex trigonomètric on la hipotenusa fugí trencant la imatge isòsceles, escalena continguda i oculta.
L'home que ja sabia, despertà (i la veritat també).
Σελεχχιονα ελ τεξτ ο βé οβρε ελ ΠΔΦ ι ϖευρéσ ελ ϕοχ δελ ποστ.
Απάντηση κρυμμένο γραμμένο στη σύγχρονη ελληνική. Χρησιμοποιήστε το μεταφραστή:
Είστε πολύ διορατική.
Συγχαρητήρια και ευχαριστίες.
Ένας χαιρετισμός από βλοχαιρε σε βλοχαιρε.
Толкова много вече съм сложих, но това не е лесно.
Ако дадете нагоре, има
Поздрави блогъри
Proszę, może napisać w ten komentarz ponownie języku katalońskim, ale przy użyciu rosyjskiej cyrylicy? Nie mówię języka bułgarskiego
Pozdrowienia z Polska do Bulgarii.
Polski mgły.
(tłumacz)
Không có nhiều sự khác biệt giữa các trò đùa và vui vẻ.
Không được bạn nghĩ sao?
là bạn, Roser?
Xin lỗi, Nhưng tôi không nói ngôn ngữ tiếng việt
Chúc mừng cho bạn
Sương mù