Després d’Auswitz i d’Hiroshima, T. W. Adorno dubta tant de les paraules com de la raó i opta per un marcat pessimisme. El món de la raó, la seva conversió en Deú modern, no havia lliurat la humanitat de la planificació del genocidi més gran de la història. Davant d’això, els projectes emancipatoris, les paraules que els contenen, són posats en dubte i només queda agafar-se a la negació de l’existent ja que qualsevol afirmació no seria res més que la constatació ideològica del Poder constitutït com a tal. Negar el verb del Poder és l’única sortida lògica un cop la paraula ha estat traïda i convertida en xerrameca dels genocides.
Aquesta mateixa xerrameca invalidarà les paraules que caiguin en les seves grapes i deixarà la construcció de bellesa en un pla posterior, l’art s’hivernarà. Adorno ho resumeix dient que “Després d’Auswitz, és impossible concebre la poesia” i Marta Tafalla afirma que el seu és un pensament ètic que es construeix sobre la memòria, sobre la importància de la memòria que construeix des del seu exili dels Estats Units.
