L’ amor de fill que sento per vosaltresha anat creixent amb el temps. I amb la distància. Trobo que tinc molt per tornar-vos i tal volta ja poc temps per compensar-ho. No podré de cap manera restituir tot l’amor que m’heu regalat. Sí, ja sé que em direu que l’amor no és cap moneda, i que precisament, si és regalat, no necessita contrapartida, però jo dec ser molt mercantilista i no acabo d’assumir-ho. Heu sigut massa generosos i jo no n’he sabut tant. Em jutjo egoista.
Ja des de molt menut, estava acostumat a demanar-te, mare, primer solució als meus problemes després consulta i opinió als projectes i treballs. Sabies donar sortida als trens de les idees sovint massa endarrerits o encallats. En anar creixent es van anar acostant les distàncies que només els anys i l’experiència posen entre els humans. De forma similar, amb tu pare, primer vaig tenir un protector que feia tornar tots els perills insignificants i després una veu d’inestimable rigor a l’hora de fer un pas o triar un camí.
He pensat en tots els tòpics que els homes creem per tranquil·litzar la nostra consciència: que si l’amor de pares els fills ja el tornen als seus fills, que si ja n’hi ha prou amb unes comptades visites a l’any en festes assenyalades, que si una o dues trucades a la setmana ja és suficient, que si els ajuts per pagar les necessitats i atencions que genera la vellesa ja compensen...Però no. No es tracta de res d’això. Hi he pensat força i reivindico una sola possibilitat, la mateixa que abans s’aplicava a la major part de les famílies (si més no en el món rural del meu record) i és la convivència. Ells en la seva vellesa necessiten una companyia, un escalf, que no podran trobar de cap més forma. Només el frec a frec diari pot justificar l’inesgotable despesa d’amor que els pares han fet pels fills i si nosaltres diem que sentim aquest gran amor per ells la única forma de demostrar-ho és estar disposats a cedir part de la nostra intimitat, independència, llibertat (diguem-ho com vulguem) per fer-los feliços en la seva vellesa.
Penso com puc descriure poesia i se m'acut:
glops de sentiment dits amb poques paraules.
LÃnies de tensió amb nervi de goig o mala ventura.
Paraules que mai et semblen prou ben trobades ni dites en el moment oportú.
Pensaments, dites, sentències amateurs, ocurrències, gregueries a la catalana, els rars fruits de la lucidesa del cervell descansat, reflexions d'advocat de secà , grafismes esvalotats, cogito ergo sum...
