Suposo que mai no es tard per descobrir Andrei Tarkovski. Jo ho vaig fer l’altre dia en una sobretaula de diumenge amb Stalker, clàssic de la ciència ficció russa dels anys 70. Que quedi ben clar que he dit “russa” per entendre que no seria típica sobretaula de diumenge que us programaria TV5 -ni cap altre canal per desgracia-. Ciència ficció sense efectes especials, tan sols insinuada en les paraules per a imaginació de l’espectador. Acció mínima. Filosofia pura i simbologies per a tots els gustos. Stalker és, sobretot: hipnòtica; una classe magistral en fotografia on cada plànol és una postal, de la qual se’ns permet gaudir pausadament. Molt pausadament. I reflexionar sobre la condició humana amb el ulls clavats a la pantalla en les bellíssimes imatges que Tarkovski aconsegueix transmetre tot i mostrar-nos un paisatge desolador, amb l’inestimable contribució de la banda sonora d’Eduard Artemiev.
L’argument, basat en el llibre Picnic a la vora del camí, d’Akadi i
Boris Strugatski (que ja he afegit a la meva llista per buscar i llegir
i que, a tall d’anècdota també ha inspirat el joc d’ordinador de títol
homònim a la pel·lícula) és tan senzill com això: tres personatges
s’endinsen a La Zona, un lloc prohibit, estrany, encerclat per
l’exèrcit, per a trobar l’habitació on els desitjos es fan realitat.
“Què
va ser, allò? Un meteorit? Una visita dels habitants del abisme còsmic?
Fos el que fos el nostre petit país va veure el naixement d’un miracle:
la Zona. Al moment hi vam enviar les tropes. Però ja no van tornar.
Llavors vam envoltar la Zona amb cordons policials. Potser era el millor
que podíem fer. Tanmateix, no ho sé...”
D’una entrevista al premi Nobel, Professor Wallace.
No
és un camí fàcil ni planer. A la Zona tothom acaba qüestionant els seus
desitjos. Sobre el paper, és un picnic a la vora del camí. En imatges,
és hipnosi davant la pantalla.
Jo vaig veure Solaris, fa anys, i tenia el seu rotllo, però se'm va fer una mica pesada perquè era molt lenta. Quan penso que actualment els adolescents troben lenta "Blade Runner"...
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un paÃs amb el qual m'uneix una quÃmica molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lÃcules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lÃcules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cà non de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticà non" vol dir això, que sóc en contra d'un cà non que oblida autors de la talla dels que tracto.
Quan penso que actualment els adolescents troben lenta "Blade Runner"...