AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Gran, àgil però. Flexible i emmotllable. El fas un "gurruño" i queda petit, l'estens i es torna ample. Modelable i consistent. Impermeable, perquè tot allò dolent rellisqui, que no vull que la pluja dels malsons hi traspassi. Negre, com la meva camisa. Ple de butxaquetes, de grans i de més petites. Ben organitzades, cada cosa al seu lloc, recloses amb cremalleres que llisquen suaus per tancar i s'aferren fermes per obrir. Que no caigui res, per no perdre gaire. Bandolera creuada a l'esquerra, com jo. El meu bolsu nou.
I una butxaqueta buida, per guardar tot allò que em va caure d'altres bolsus i ja no tinc ni tindré. Completament buida, eternament buida. La butxaqueta del no res. De la que treure la meva "nada", nulla infinita matèria. Allà es guardaran les paraules que no direm, que no existeixen, les mirades que no ens volen, les companyies que ens desterren. Un lloc on ficar aquell somriure que ens és negat, o la rialla que ens és prohibida. Una butxaqueta buida per oferir res a qui res vol, i per acollir el no res dels que res ens donen.
Obro i tanco el meu "nou bolsu nou". Hi fico la ma i n'hi trec, de tot, i de res. Té una butxaca mitjana amb una ratlla d'ull (avizor y de buen cubero) de color verd, per no perdre l'esperança ni el buen ojo.
Un llapis de llavis xocolata d'endorfina, vermellós de poma nova. Colorete d'il·lusió de galta tendra. El
portamonedes que en porta poc i importa menys. Una agenda de les
d'abans per no perdre un bit si el mòbil fa un bot. I una
foto vella de cara jove, i una foto jove de cara vella.
Al bell mig del bolso nou, un guants folrats, de folre, per
protegir del fred els apretons de mans, o la mà estesa. Un
mocador de tela de l'àvi, amb olor a sabó de roses de l'àvia. Esència de
clementina àcida en cristall clar per perfumar el canell i l'orella,
gota menuda que rodola suau pel coll. Això i molt
més, misteris d'un bolso on n'hi pots trobar -ben col·locadet- de tot,
i de no res (guardat a la butxaqueta de "la nada" on tot allò que no ens estima, s'esfuma i es perd, es desfà en l'infinit)
Una butxaqueta buida per oferir res a qui res vol, i per acollir el no res dels que res ens donen,dels que res ens volen....
josepselva |
dimecres, 9 de febrer de 2011 | 17:48h
"Una butxaqueta buida per oferir res a qui res vol, i per acollir el no res dels que res ens donen". Un concepte tan suggerent que no he deixat de donar-hi voltes, m'ha agradat molt aquest post. Últimament estàs molt inspirada!
A vegades la inspiració està on menys pensem. Encara que aquesta idea del "no res" no és meva; els de Lepe (poble famós pels acudits ximples) fa temps que guarden una botella buida a la nevera (para los que no quieren tomar nada)
Idees transcendents o conceptes suggerents a part, cal tenir un lloc (al bolso, a la butxaca, al plec de la bota com els "vaqueros" del llunyà oest, sota el folre del barret, a la faldiquera o enmig de l'escot com feien les àvies) on guardar "la nada" "nulla" "niente" "rien" "nothing" "el no res" i que ens serveixi per afrontar la indiferència dels que res tenen que oferir-nos o no volen; i per donar res quan no val la pena donar més. O pel pur plaer del buit quan res queda o res volem. O simplement buid per poder tornar a omplir...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Un concepte tan suggerent que no he deixat de donar-hi voltes, m'ha agradat molt aquest post. Últimament estàs molt inspirada!
Vull dir, gràcies.
A vegades la inspiració està on menys pensem. Encara que aquesta idea del "no res" no és meva; els de Lepe (poble famós pels acudits ximples) fa temps que guarden una botella buida a la nevera (para los que no quieren tomar nada)
Idees transcendents o conceptes suggerents a part, cal tenir un lloc (al bolso, a la butxaca, al plec de la bota com els "vaqueros" del llunyà oest, sota el folre del barret, a la faldiquera o enmig de l'escot com feien les àvies) on guardar "la nada" "nulla" "niente" "rien" "nothing" "el no res" i que ens serveixi per afrontar la indiferència dels que res tenen que oferir-nos o no volen; i per donar res quan no val la pena donar més. O pel pur plaer del buit quan res queda o res volem. O simplement buid per poder tornar a omplir...
Salut!