TRIBUNA: GEMA
MARTÍN MUÑOZ
Una expressió ciutadana
GEMA MARTÍN MUÑOZ 04/02/2011
Les manifestacions que s’estan produint en Tunísia, primer, i Egipte, a continuació, són abans de res un moviment ciutadà. No es limita a una revolta popular, ni a una sublevació social per les pèssimes condicions socioeconòmiques en què viuen. És una demanda ferma d’exercir els seus drets de ciutadania. I estan tots junts, musulmans, cristians, islamistes, laics, classes mitjanes, estudiants, intel·lectuals. Des de fa anys totes les enquestes sociològiques que regularment es fan entre les opinions públiques àrabs ens estaven dient sistemàticament que la seua principal aspiració era gaudir d’un Estat de dret. Pocs atenien a aquesta substancial dada, tan ocupats sempre en el perill islamista, el vel islàmic, preservar l’statu quo... D’ací la sorpresa.
Els àrabs volen la democràcia, per a sorpresa d’alguns. I estan preparats per a exercir-la
La idea d’una suposada minoria d’edat política àrab és colonial
Sembla que als àrabs els agrada la democràcia, per a sorpresa probablement d’alguns. I sembla que estan preparats per a exercir-la. Se senten ciutadans i volen ser-ho. La sorpresa ve, en tot cas, de l’errònia interpretació d’identificar règims amb país, i de no posar atenció a les enormes dinàmiques de canvi i maduració ciutadana que les dones, els joves i la major part de la societat estaven realitzant des de fa anys en eixos països. No s’ha mirat a la societat, només als sistemes polítics.
En eixes societats, les dones (amb vel i sense ell) estan fent la seua particular revolució silenciosa contra el patriarcat i estan participant activament en eixa gran reivindicació ciutadana, i en general els joves (el 70% de la població té menys de 30 anys), principalment urbans, molt polititzats i amb una majoritària preparació universitària i diplomada, representen un enorme potencial per al desenvolupament democràtic i socioeconòmic del país. I si aquest es trunca, representen pel contrari un immens desafiament d’alienació ciutadana amb indesitjables evolucions.
S’està veient amb simpatia aquesta mobilització perquè, i és totalment cert, és civil i els partits islamistes no han exercit cap paper. I això és bo perquè ni ells, ni cap altre partit, podrà reclamar legitimitat alguna d’origen. La legitimitat més que mai és de la ciutadania sencera, amb totes les ideologies presents. Però això no significa que no vagen a tindre un paper a jugar en la transició democràtica si aquesta es desenvolupa bé. En el cas de Tunísia, on acaba d’arribar Rachid Gannuchi, líder carismàtic d’En Nahda, el moviment islamista va a recuperar base social. En Egipte, l’oposició política més estructurada i amb base social són els Germans Musulmans. El seu perfil d’actuació està sent deliberadament baix (En Nahda ha anunciat que no presentarà candidatura a la presidència de Tunísia). Aquesta posició respon a la consciència de que qualsevol aspecte de protagonisme islamista pot oferir el tan útil argument del "perill islamista" per a perdre el substantiu suport extern a la reivindicació ciutadana i trencar la unitat interna existent.
De fet, els menys interessats en que eixa evolució democràtica es desenvolupe són els qui estan intentant posar en primera línia de la informació el risc de que Egipte sucumbisca a mans de radicals islamistes. Però la qüestió que es planteja és que si s’imposa la dinàmica democràtica, els gens radicals islamistes del Nahda tunisià i dels Germans Musulmans egipcis estaran presents en el procés, i això no ha de privar de legitimitat ni suport a la tan necessària transició democràtica. Podríem en aquest cas adaptar la famosa frase clintoniana: "¡És la democràcia, estúpid!". La pertinaç actitud de triar unilateralment als actors que han de participar en l’escena política en aquesta part del món en nom dels seus ciutadans ha fet ja tot el seu fracassat recorregut. Com també ho han fet les propostes diverses de reforma política edulcorada i per a la galeria internacional que des de finals dels huitantes s’han promès sense cap resultat pràctic. El moment i el discurs de la reforma està caducat, ara és el temps de la transició democràtica, i el que eixos ciutadans àrabs estan expressant és el mateix que els ciutadans espanyols demanàrem amb la mateixa fermesa i entusiasme fa més de 35 anys.
La dimensió del canvi és, sens dubte, de gran abast perquè suposa modificar els paràmetres substancials de la política internacional en aquesta regió. Deixar d’entendre l’statu quo com a sinònim d’estabilitat perquè, pel contrari, ha engendrat ràbia, humiliació, pobresa, extremismes. Afrontar que es podrà tindre bons aliats però no clienteles. I això té moltes conseqüències en aquesta part del món.
El cas d’Egipte és, en aquest sentit, molt més desafiant. El seu pes simbòlic i estratègic és determinant, i sens dubte preocupa a molts l’abast que tindria el seu canvi de règim. Però el nacionalisme que també alimenta la rebel·lió és un altre component substancial a tindre en compte per a valorar la força de la mobilització. Els egipcis se saben referència de tota la regió i han digerit molt malament la seua pèrdua d’influència regional, desplaçada a altres parts del món àrab, les considerades excessivament estretes relaciones amb Israel, i el seu gran afebliment intel·lectual, en altre temps líder i pioner en la producció cultural àrab. Tots aquests factors, units a una profunda alienació contra un sistema que els ha marginat, empobrit i menyspreat, s’han convertit en una explosiva alquímia de components, verdader polvorí en l’actualitat. Per tot això, la fallida o intent de rendició d’aquesta rebel·lió ciutadana egípcia (promovent el caos, l’enfrontament violent i la provocació) augura un més que probable bany de sang que ni el nacionalista Exèrcit egipci, actor fonamental, ni la comunitat internacional poden permetre. Les conseqüències serien desastroses (més violència, més radicalització, més inestabilitat).
Però també és cert que si la transició democràtica arrela, és necessari un substancial suport econòmic internacional que acompanye al fràgil procés polític. Durant molt de temps s’ha defensat en Europa que invertir en el desenvolupament econòmic era la clau per a contribuir a la transformació de eixos països, desentenent-se de les clàusules que vinculaven eixa política a l’avanç democràtic (com establia la declaració de Barcelona, els acords de lliure comerç, la nova política de veïnatge, etcètera). Els resultats han estat escassos i efímers. És ara, en el suport al desenvolupament econòmic acompanyat de democràcia, on els actors exteriors tenen una verdadera mà que jugar: sent fidels a les seues pròpies definicions, declaracions i objectius i deixant de banda els hegemonismes passats que amb cert regust colonial s’han justificat per una pretesa minoria d’edat política àrab. El caràcter ciutadà d’aquestes manifestacions els ha definitivament liquidat.
Gema Martín Muñoz és directora general de Casa Àrab i professora de Sociologia del Món Àrab i Islàmic de la UAM.
Aquest article ens fa adonar dels molts prejudicis que condicionen la nostra visió dels "àrabs" o dels musulmans. La realitat és molt diversa i no valen esquemes encartonats i únics, també per als "àrabs". Ha valgut la pena, l'article i la traducció.