Benvolgut,
Sempre hi penso, en la profunditat del temps que ens abraça, com un embolcall que ha recorregut trams de vida per dreceres comunes a voltes, divergents d'altres. Les veus que parlen quan ens trobem, quan ens retrobem, tenen sonoritat de temps, eco de dies antics i sempre duen una cadència heretada dels anys, d'aquells anys de cel en què tu i jo vam travar amb una arrel indestructible l'amistat que ens lliga a la vida, a aquella corda que vam tibar per aferrar-nos-hi i que se'ns va endur veloç i enlairada cap al món a una velocitat vertiginosa que vam gaudir farcint-la de rialles i dels temors amagats que no manifestàvem però que vivien reclosos rera la closca tendra que trencava la nostra infantesa. Tanmateix viatjàvem obstinats, prement fort i amb avidesa el tram de corda que havíem decidit agafar per créixer i respirar tots els cels possibles, i els impossibles. Eren anys de cel, aquells; recordes? Recordes dos cossos joves arquejats amb els braços oberts al món? Recordes les primeres nits de lluna maridada amb la mar, quan fèiem música amb els mots que tot just havíem après a pronunciar? Recordes com engolíem les illes, d'una en una, de la nostra Mediterrània? Eren anys de cel, aquells... quan els cabells d'una noia esbullats tendrament ens feien pessigolles i en bevíem l'aroma, per primer cop. Quan la pell bruna del desig ens duia a geografies incògnites. Recordes, els anys de cel i vent i pell de mar?
Les nostres veus, així, tenen sonoritat de temps: porten en cada melodia pronunciada la salinitat d'aquells dies i l'aire de cada cel begut, la nostra força heretada. Parlem, i parlem amb el gruix dels dies que hem assaborit, de les lluïssors retingudes a les ninetes del cor. Som dues onades de mar xocant en cada paraula, feliços d'aixecar tempestes de vida amb els mots de la nostra vida, de fer tremolar el món en cada conversa, com tremolava el món en els dies de cel i pells de noia, quan el desig esdevenia vaixell pirata.
Tenen sonoritat de temps, les nostres veus, amic de sempre. També avui, ara, inhalen el vent d'ara mateix i beuen el vi del present deixant que el pòsit resti com una memòria futura que compartirem, de nou i com sempre. I llavors direm que aquests temps eren aquells en què assaboríem a glops una vida i conqueríem la placidesa d'una navegació, encara pirata, fornida amb l'impuls de la corda primerenca que ens acompanyarà fins que decidim dir-li adéu amb la mateixa mirada amb què la vam prendre per primer cop. I encara serem nens amb els cossos arquejats al vent.
Doncs la sensació que he tingut llegint el teu escrit, ha estat similar a la que emprodueix escoltar aquesta cançó.
Una abraçada.
Segura.
Felicitats,
Mortadel.la