A l'Ara (dem-li un marge de confiança, però pel meu gust el Capdevila li dóna un to massa de diari per a mestres), Germà Bel escriu sobre l’impost de successions i parla del debat que hi ha als Estats Units sobre si el fet que els fills heretin dels pares va en detriment del valor de l’esforç.
Als nostres verals sorprèn un cas com el de Warren Buffett, que ha declarat que deixar la seva fortuna als fills perjudicaria el model de meritocràcia a què la societat americana aspira, i, per tal d’evitar que la seva prole segueixi els passos d’una Paris Hilton, ha decidit llegar la major part del seu patrimoni a obres benèfiques.
La decisió de Buffett és possible perquè la legislació americana, defensora radical de la propietat privada, li permet disposar lliurement dels seus béns. En canvi a vint-i-sis dels vint-i-set estats de la UE --Charlemagne ho comentava a l’Economist fa unes setmanes-- el propòsit de Buffett seria il·legal, perquè les lleis obliguen els pares a passar una part del seu patrimoni als fills. L’excepció, és clar, és el Regne Unit (més exactament, Anglaterra i Gal·les: Escòcia segueix el model continental).
Mentre els anglosaxons es pregunten si és bo que els fills heretin uns béns que no han guanyat amb el seu esforç, aquí posem l’accent en el paper que l’impost de successions juga en el finançament dels serveis públics. Jo crec que totes dues visions poden confluir: els serveis públics són una conquesta europea que cal preservar però, per a finançar-los, el model ha d’afavorir els emprenedors, perquè –i això aquí sovint s’oblida— la font dels ingressos públics no és altra que els beneficis que generen els individus.
A Europa ho poden fer en bens de lliure disposició o patrimonis sense descendència.
Hi ha organitzacions especialitzades per aprofitar-se de la senilitut de les persones majors, manipular-les o estafar-lse encara que fassa perillar el normal desenvolupament de l'activitat econòmica que aquestes persones han cotribuït a crear i milers de llocs de treball.
El món s'ha aprofita de qualsevòl debilitat i els darrers moments de vida pot ser una d'elles, d'aprofitar-se de persones majors i la seva senilitut.
També les persones majors es poden tornar com una -París Gilton-egoístes i altruistes en excés alhora o deixar-se enganyar per organitzacions interessades.
Com el cas de la viuda de l'empresari de l'Oreal l'indústria multinacinal més important de cosmètics a França, on la filla l'acusava de ser un perill pel normal desenvolupament de l'activitat empresarial, dilapidant els fons amb un gígolo i al partit de Sarkozy aprofitar-se de la seva senilitut per a finançar el seu partit.
Però la edat de les persones es relativa i tots sembla que poden ser susceptibles de convertir-nos en 'Paris Gilton' en un moment determinat, fins i tot Alvàrez Cascos.