santboi |
Drets |
divendres, 4 de febrer de 2011 | 07:35h
Després de la nova etapa encetada després de les eleccions al Parlament
de Catalunya, i de tot allò que està tornant com si no haguès passat res
aquestos anys, apareixen declaracions públiques per donar resposta a la
gent, que està confosa i sense veure-hi clar. Certament són moments
difícils per a tothom, i cal afrontar-los amb el cap clar i el cor serè.
A més de la crisi moral, política i econòmica hem de tenir present que
en aquestos moments no comptem amb gaires suports nacionals ni
internacionals per assolir la llibertat com a catalans. Ni la majoria
d'habitants del Principat ho volen pas, ni els Estats de la Unió Europea
ni els Estats Units d'Amèrica ens tenen en compte per a res. Per això
considero que només ens queda la lluita pels drets civils, i aquesta no
passa per cap administració pública actual.
Cal fer reflexió i també memòria de tots els esdeveniments passats per
retrobar un camí bo per arribar al nostre destí com a persones i com a
poble. I cal recular més enllà dels anys d'aquesta Segona Restauració
Borbònica, i més enllà de la Segona República. Jo sóc dels que crec que
cal retornar al moment on tota Catalunya se'n va anar en orris. Cal
reivindicar els drets i les constitcions de Catalunya de 1705, que són
les nostres i les úniques legitimades pel nostre poble i jurades pel
comte de Barcelona. La resta ha estat sempre entrar en el laberint de la
pell de brau, quan hem de sortir del laberint del minotaure. Els drets i
constitucions de Catalunya són i seran el nostre fil d'Ariadna.
Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida:
vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un
cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per
tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de
la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui
ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues
maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa
demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o
bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia
capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a
tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats.
L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia.
Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot
esperant que la nova generació els superem i que la història els
col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història.
Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un
cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies
amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna
(convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen
nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços,
encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin
la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui
empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir
culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que
siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual
simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat.
L’exemple
és una de les forces motrius més imparables i transformadores que
existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria
transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més
no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada.La
segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no
s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i
d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera
onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident
que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que
finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un
canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha
iniciat.
La missió de les elits dirigents d’una
nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal
d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles.
Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria
transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara
en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del
procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una
nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla dels
comandaments israelians: “darrera meu, seguiu-me!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal
posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa
d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por
s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot
guanyar la batalla.
Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin.
O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i
decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En
casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari
aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix
aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de
tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú.
Ser
polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser
polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa,
sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha
una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal
fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
empordaaccio |
divendres, 4 de febrer de 2011 | 22:59h
Sense estat propi no hi han drets civils propis.
Recuperar "Els drets i
constitucions de Catalunya" només es pot fer assolint la independència ... treballant molts per a la Independència de Catalunya, fent augmentar la massa crítica, fent que no hi hagi ni oblit ni marxa enrera.
Si vols vèncer els catalans distreu-los i fés que dormin en pau!
Reivindicarem "els drets i les constitucions de Catalunya de 1705" i si apart de reivindicar no treballem i lluitem per la nostra independència ens robaran i mataran la Catalunya del 2011.
La Independència i els nostres drets i constitucions no es mendiquen -reivindicar- sinó que es fan i es prenen!
Salvador Molins, BIC-Catalunya Acció-Solidaritat Independentista.
Gràcies pel comentari! En tot cas, voldria explicar el meu article. Ja hem vist que totes les portes d'aquesta gàbia ja estan tancades. I per això, hem d'aprendre a comportar-nos com si fòssim homes lliures. Si l'ocell vol sortir de la gàbia, cal pensar que faríem si volèssim. I ja trobaríem la manera de fugir. El 1714 vam perdre una guerra, i els reis victoriosos, no només Felip V, sinó també la reina del Regne Unit, de França, etc... ens van engabiar. Però com són perjurs, ja que van jurar coses que no van complir, no tenen cap legitimitat envers Nós. I aquesta és la importància dels Drets i Constitucions de 1705, i per això, els nostres avantpassats, que no eren gens babaus, van deixar-nos un senyal ben clar: van nomenar Rafael Casanova com a Conseller en Cap, ja que era jurista, i Doctor en Drets, tal com està escrit a la seva làpida. Ells ja van deixar ben clar que es tractava d'una lluita jurídica, i d'un concepte jurídic en lluita. Per això, només ens deslliurarem si acatem els nostres Drets i Constitucions. I això cal per poder recomençar de zero. I sortir de Babilònia.
Després de la nova etapa encetada després de les eleccions al Parlament
de Catalunya, i de tot allò que està tornant com si no haguès passat res
aquestos anys, apareixen declaracions públiques per donar resposta a la
gent, que està confosa i sense veure-hi clar. Certament són moments
difícils per a tothom, i cal afrontar-los amb el cap clar i el cor serè.
Fer que les coses passin
Publicat al diari digital Directe.cat
Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida:
vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un
cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per
tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de
la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui
ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues
maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa
demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o
bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia
capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a
tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats.
L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia.
Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot
esperant que la nova generació els superem i que la història els
col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història.
Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un
cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies
amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna
(convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen
nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços,
encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin
la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui
empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir
culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que
siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual
simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat.
L’exemple
és una de les forces motrius més imparables i transformadores que
existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria
transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més
no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La
segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no
s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i
d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera
onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident
que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que
finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un
canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha
iniciat.
La missió de les elits dirigents d’una
nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal
d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles.
Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria
transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara
en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del
procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una
nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla dels
comandaments israelians: “darrera meu, seguiu-me!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal
posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa
d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por
s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot
guanyar la batalla.
Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin.
O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i
decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En
casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari
aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix
aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de
tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú.
Ser
polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser
polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa,
sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha
una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal
fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això.
Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
Recuperar "Els drets i
constitucions de Catalunya" només es pot fer assolint la independència ... treballant molts per a la Independència de Catalunya, fent augmentar la massa crítica, fent que no hi hagi ni oblit ni marxa enrera.
Si vols vèncer els catalans distreu-los i fés que dormin en pau!
Reivindicarem "els drets i les constitucions de Catalunya de 1705" i si apart de reivindicar no treballem i lluitem per la nostra independència ens robaran i mataran la Catalunya del 2011.
La Independència i els nostres drets i constitucions no es mendiquen -reivindicar- sinó que es fan i es prenen!
Salvador Molins, BIC-Catalunya Acció-Solidaritat Independentista.
En tot cas, voldria explicar el meu article. Ja hem vist que totes les portes d'aquesta gàbia ja estan tancades. I per això, hem d'aprendre a comportar-nos com si fòssim homes lliures. Si l'ocell vol sortir de la gàbia, cal pensar que faríem si volèssim. I ja trobaríem la manera de fugir. El 1714 vam perdre una guerra, i els reis victoriosos, no només Felip V, sinó també la reina del Regne Unit, de França, etc... ens van engabiar. Però com són perjurs, ja que van jurar coses que no van complir, no tenen cap legitimitat envers Nós. I aquesta és la importància dels Drets i Constitucions de 1705, i per això, els nostres avantpassats, que no eren gens babaus, van deixar-nos un senyal ben clar: van nomenar Rafael Casanova com a Conseller en Cap, ja que era jurista, i Doctor en Drets, tal com està escrit a la seva làpida. Ells ja van deixar ben clar que es tractava d'una lluita jurídica, i d'un concepte jurídic en lluita. Per això, només ens deslliurarem si acatem els nostres Drets i Constitucions. I això cal per poder recomençar de zero. I sortir de Babilònia.