Perdona però és el fred que em fa riure.
Dijous 3 de febrer de 2011
Insistiré que
d'economia tampoc no en sé ni gota,
però, si em permets, ara diu que la jubilació arribarà als 67 anys de manera
flexible i ordenada.
Segons que sembla, la
Merkel ha donat la seva benedicció apostòlica.
La patronal ja ha dit que
sí, que naturalment.
Sindicats i partits a
l'oposició ja han dit alguna cosa, amb molt poqueta veu, només per fer veure
que tenen alguna alternativa, per si algú s'ho creu.
Govern i companys de viatge
ja han dit que sí.
El secundari Rajoy diu que
ells no, que ells ara t'ho contaré, que ells, que el PP. etc. No res.
Ara quan arribaran al
poder, i sembla inevitable, tardaran
tres mesos o en tardaran quatre però la jubilació va als 70 anys fixo.
He llegit que quan van
posar la jubilació als 65 anys, l'esperança de vida era de 60. No sé si
m'explico.
Actualment, a la vella
Europa, la mitjana de vida és ben bé de 90 anys, i no hi ha cap govern ni cap
sistema polític capaç de jubilar la gent posem que als 60 anys i mantenir-los
30 anys o més, vivint amb una pensió digna i amb una qualitat de vida de primer
nivell.
Tampoc no calen gaires
màsters a Harvard per saber-ho.
Tenim aquí un bon problema,
perquè la gent no es podrà jubilar fins als 70 o als 75 d'aquí uns anys, i la
gent jove, doncs, quan començarà a treballar? als 35? Estaran els joves a l'Institut fins als 25 anys o més?
Ho vinc a dir perquè el món
laboral tampoc ofereix massa perspectives de millora.
Solucions? Aquí si que,
potser, caldran un parell de màsters de Harvard.
O més i tot.
Em sembla que tots plegats li donem massa toms al tema. Ben mirat és ben estrany, amb tots els problemes urgents que te el país i va el govern i arranca a córrer per resoldre la futura sostenibilitat del sistema de pensions.
Un problema, que fins i tot l'economista més neoliberal considera que a dia d'avui no ens afecta absolutament en res, que en tot cas el problema es podria produir d'aquí 15, 20 o 30 anys. O sigui que és d'aquelles poques coses que en aquest moment en aquest país es poden afrontar amb calma.
Així doncs, a que es deu aquest frenesí del govern? Aquest patir pel benestar de les futures generacions de jubilats, ara, i en aquest precís moment.
Preocupar-se per les pensions és una noble causa, en efecte, però em sembla que aquest brot de responsabilitat, de fet, el que amaga és la claudicació absoluta.
Pel nostre mal cap, devem mots diners i els prestamistes reclamen garanties de que es podran tornar a termini. Per a ells, el sistema de pensions, una despesa fixa, si que és un perill imminent. Si els ingressos son magres i no arriben per tot, lo primer, lo únic, lo sagrat son els seus doblers, la resta els importa un carall.
Estem absolutament a les seves mans, i ara per ara aquesta és la lent amb la miro d'entendre tot el que fa i decideix el govern, que ha perdut, juntament amb els agents socials, tota voluntat i amb ella tota la dignitat.
Que n'hem de deixar de pel, encara!
Ja veurem com acaba tot plegat.