La trajectòria de Jaume Benavente ens parla d’una obra literària coherent, d’un corpus novel·lístic que sovint es completa dins d’altres llibres que, des de el dietarisme o la poesia, marquen els paràmetres d’un univers creatiu poc habitual en la literatura catalana recent. A molts, però, pot sobtar que hagi triat la novel·la negra com a referent últim de les seves històries. Però no hi ha cap abisme en aquesta elecció, més aviat trobem complementarietat, una coherència que diu molt de la serietat amb què l’autor s’enfronta als seus dimonis.
El quadern de Nicolaas Kleen pot semblar un intent d’apuntar-se al carro de les darreres modes, però res més lluny de la realitat. Ni una sola línia d’aquesta novel·la desmereix les obres anteriors sinó que entenem de seguida que es tracta d’una conseqüència lògica. Què té a veure, doncs, la revifalla de la literatura negra nòrdica amb un autor català?
Moltíssim. Si ens ha proporcionat alguna cosa aquest revival de les lletres nòrdiques és la introducció d’aspectes que havíem deixat una mica de costat. Per una banda, hi ha l’estructura. Amb els nòrdics ha tornat la necessitat de treballar una estructura que contingui la novel·la, un aspecte que els novel·listes anglòfils descuiden bastant, tot i fer novel·les molt entretingudes.
Estructura, doncs, un marc idoni, els passos comptats, les busques del rellotge que avancen a través de la trama. No hem d’oblidar que l’estructura té molt a veure amb el tempo de la novel·la. D’altra banda, una humanització dels personatges, que no juguen tant amb l’estereotip –poli rondinaire o poli guapo i perfecte- i ens presenten éssers humans que, a més a més, són policies.
Aquests aspectes estan molt presents en El quadern de Nicolaas Kleen, que aconsegueix convertir-se en una novel·la atmosfèrica i envoltant. El lector o lectora es queda literalment atrapat entre les seves pàgines. Perquè vol saber què ha passat, perquè vol saber més dels seus protagonistes i perquè, aquesta meravella que és el llenguatge permet que l’autor ens faci presoners de la seva teranyina. La paradoxa, la paradoxa de tota novel·la que arriba a un punt d’excel·lència, és que nosaltres acceptem el repte i gairebé que ens fa més mandra alliberar-nos que quedar-nos-hi, per molt emprenyadora que arribi a ser l’aranya.
Però hi ha més, molt més, per sort. El quadern de Nicolaas Kleen no ha deixat de costat algunes característiques de la prosa de l’autor ni moltes de les seves passions. La novel·la que ens ocupa té lloc a Amsterdam i Marja Batelaar, suposa la creació d’un personatge que, des de ja mateix, passarà a formar part dels millors personatges de la novel·la negra actual. Jaume Benavente pren Europa com a escenari i potser no hi ha solució més encertada per un escriptor europeu.
Des de les primeres pàgines l’autor s’ha pres molt seriosament l’ambientació de la novel·la. Amsterdam, els seus canals, els seus barris, les seves botigues, els seus problemes socials. En tot moment reconeixem la capacitat de descripció i d’anàlisi d’un escriptor que tant destaca com a dietarista i com a escriptor de llibres de viatges. I això ens farà gaudir encara més de les aventures de Marja Batelaar, molt sovint aventures interiors d’un personatge que pensa abans d’actuar.
Jaume Benavente ens ha dotat amb una protagonista magistral, ens ha obert l’horitzó de la novel·la negra feta a casa nostra i, n’estic convençut, Europa li obrirà les portes de bat a bat.
X. R. Trigo
_________________________
Jaume Benavente, El quadern de Nicolaas Kleen, Barcelona, Columna, 2010, 358 p.
Publicat al "Serra d'Or".
Una abraçada!