Sembla que parlem de temps remotíssims, però de tot plegat encara no fa tant. Referir-nos al passat industrial de Sitges sona més a llegenda que a realitat propera, per bé que els referents i els topònims perduren, i la memòria dels més grans els fan perdurar. Si no fos per la tossuderia i l'interès dels nostres historiadors i per la dèria de recuperar el passat, ni que sigui el més recent, i de deixar constàcia del que érem abans dels grans canvis econòmics i urbanístics dels darrers trenta o quaranta anys, les fàbriques de Sitges passarien avall sense pena ni glòria, com passaran els primers establiments turístics i hotelers de la vila si no s'emprèn una recuperació similar. Aquesta primavera ens ha portat dos estudis que omplen el buit de dos dels més importants establiments industrials del Sitges del segle XX: la fàbrica Benazet, de calçat, i la fàbrica de ciment de Vallcarca. Amb l'edició de l'estudi sobre la fàbrica de can Benazet, els referents d'aquest establiment han passat de la llegenda i dels records orals a la història documentada. Devem a Antoni Vigó l'estudi de dues altres fàbriques de calçat sitgetanes, la de Can Bóta i la de can Tarrida, i la recopilació inicial de dades referents a la fàbrica Benazet, estudi amb el que es proposava continuar la recerca sobre la indústria sitgetana del calçat. Ens va deixar quan la feina es trobava a nivell incipient, i és per aquest motiu que el Grup d'Estudis Sitgetans va emprendre la continuïtat de l'estudi amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Bonaventura Sella i Barrachina i David Jou i Andreu han enllestit la recerca i han redactat l'estudi publicat finalment amb la signatura de tots tres autors. La història de can Benazet s'inicia amb un repàs als antecedents de la indústria sitgetana del calçat, de la seva importància per a l'economia local i de la seva producció. Entre la data fundacional de 1904 fins el 1959, en què va tancar les portes, can Benazet va ser un dels més importants establiments industrials de Sitges. L'obra que comentem en detalla les diverses èpoques i vicissituds, així com la biografia dels seus principals protagonistes, començant per la del seu fundador, Pau Benazet Molas, dit l'Andorrà per raó dels seus orígens (havia nascut a Ordino el 1856) i els seus quatre fills. L'obra situa els avatars de la fàbrica i de la producció dins del context econòmic de la Catalunya i l'Espanya de l'època, realitat cabdal per a entrendre-la no només des del punt de vista de l'economia local sinó en l'entrellat econòmic i industrial del país. Els plànols i les fotografies que l'acompanyen constitueixen documents, més que complementaris, imprescindibles, així com també ho són les cites periodístiques o administratives. Finalment, el factor humà: més enllà de les dades biogràfiques, dues llistes arrodoneixen el panorama dels recursos humans de la fàbrica: la relació dels treballadors de can Benazet segons el padró municipal de maig de 1936, i la llista de personal que hi va treballar entre 1940 i 1959 elaborada per Antoni Vigó. En definitiva, comptem amb un estudi d'història industrial sitgetana modèlic, no només pel contingut sinó, sobretot, per la metodologia i el rigor amb què s'ha plantejat. Vallcarca era, i per a molts dels seus antics habitants encara és en el record, una vall, una fàbrica i una colònia, tal com expressa el subtítol de l'obra que repassa els gairebé setanta-cinc anys d'aquesta altra gran fàbrica sitgetana. Els seus autors, Àngel Llinàs Crouseilles i Mary Muñoz de Morales han acomplert el segon i darrer volum d'una obra ingent, meritòria i imprescindible. Perquè Vallcarca ha estat molt més que un establiment industrial. El fet que hi habités la colònia dels seus treballadors ha contribuït, i molt, a crear un sentit de pertinença que els autors del llibre han expressat en el proemi del segon volum: "A tots aquells que volen continuar amb la seva identitat vallcarquina i volen mantenir ben viu el record de la Colònia obrera de Vallcarca". Els habitants de la colònia són, a parer meu, els protagonistes reals de l'obra conjuntament amb la fàbrica que la va ocasionar. La informació està articulada a manera de llarga i detallada crònica fonamentada en premsa i documentació. Abasta la vida industrial, les vicissituds de tota mena, el creixement de la colònia, la manera de viure-hi, els canvis que de mica en mica van portar al tancament i enderroc de les cases a partir dels anys setanta. El trasllat de gran part de la població a Les Roquetes és la raó per la qual aquesta història de Vallcarca hagi estat elaborada i publicada des d'aquest nucli de població. Més enllà de la història d'una fàbrica de cabdal importància per a l'economia catalana i espanyola durant els anys en què es desenvolupà a ple rendiment, aquesta història de Vallcarca ofereix el valor afegit de constituir un detallat document d'història social de la vida d'una colònia obrera. Ens mostra quina ha estat la relació administrativa, política i social entre Sitges i Vallcarca i les respectives poblacions. La veu directa d'alguns dels protagonistes d'aquesta història, entrevistats als darrers capítols de l'obra són ben representatius i eloqüents. El treball que Àngel Llinàs i Mary Muñoz han vist finalment i feliçment culminat ens retorna amb tot detall un capítol d'història sitgetana del segle XX ben diferent del Sitges comercial i turístic a què estem habituats. I és que el terme de la Vila no el configuren només les immediacions i el Parc Natural del Garraf, sinó també la fàbrica de Vallcarca i la memòria de tots aquells que hi han viscut i treballat. Referències: La fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904-1959), per David Jou i Andreu, Ventura Sella i Barrachina i Antoni Vigó i Marcé. Sitges: Grup d'Estudis Sitgetans, 2006 (Quaderns; 48).Vallcarca: una vall, una fàbrica, una colònia, per Àngel Llinàs Crouseilles i Mary Muñoz de Morales. Vol. I, 1903-1936, pròleg de Roland Sierra i Farreras; vol. II, 1936-1975, pròleg de David Jou i Andreu. Les Roquetes del Garraf: Grup d'Investigadors