Avui, 2 de febrer de 2011, fa exactament cinc anys que vaig publicar el primer apunt. Em sembla una ocasió idònia per tancar el cicle. Un lustre. Final, doncs, de la primera temporada. No dic adéu. Dic a reveure. Permeteu-me, però, que no em comprometi a tornar ni en una data concreta ni en una forma concreta que podria tornar a ser aquest mateix bloc o aneu a saber si alguna altra eina de comunicació que ara potser ni ens imaginem.
Han estat cinc anys excepcionals. Tota una experiència. Però és bo que les coses tinguin principi i final, que no s'eternitzin, que un es pugui prendre una llarga temporada de descans per distanciar-se del dia a dia de l'opinió política. No tinc sinó paraules d'agraïment per a totes les persones que en un moment o altre han tret el cap pel bloc, i més encara si s'han pres la molèstia de deixar-hi algun comentari. Han estat, amb aquest d'avui, 1.776 apunts i gairebé 8.000 comentaris, que aviat és dit.
Ho deixo en plena campanya a twitter perquè la Generalitat pregunti directament sobre la independència al Baròmetre d'Opinió Política, una petició que ha trobat la complicitat i el suport de prop de 400 persones i que ara, amb el nou director Jordi Argelaguet, caldrà veure si arriba a bon port. Ho deixo quan Artur Mas comet el gravíssim error de plantejar-se si ha de votar o no a Barcelona Decideix pel fet de presidir la Generalitat. Ho deixo quan la gent de Reagrupament, que s'ha fet sentir en aquest bloc, sembla que acaba tornant a l'entorn d'Esquerra. Però ho deixo també quan a Solidaritat semblen decidits a continuar traient pit, a vetar Portabella i a presentar-se en solitari a l'Ajuntament de Barcelona.
Ho deixo també quan han passat més de dos mesos de les eleccions del 28-N i veig que els socialistes continuen absolutament perduts (ells encara no s'imaginen fins a quin punt), parlant de federalismes que continuen sense definir; federalisme retòric, que en va dir algú. Ho deixo quan sembla que a Esquerra es perfila, de cara al proper congrés, una candidatura única que serà de renovació, però no de trencament. Sembla que es vol evitar un nou procés de primàries a l'estil galliner, però un servidor pensa que seria molt positiu que algú demostrés que es poden fer primàries amb bon rotllo, amb esportivitat. Perquè el problema del darrer congrés no van ser les quatre candidatures, sinó el to i les maneres que alguns gastaven.
Ho deixo quan encara no veig una alternativa de govern a Artur Mas com ens cal, de centreesquerra i amb l'objectiu clar de la sobirania. I, sobretot, amb un lideratge clar de cap d'oposició que espera el seu moment. He llegit propostes de Carod i he sentit que Tresserres té també intencions en aquest sentit, però si hem de tenir en compte el que ha transcendit fins ara, el més calent és a l'aigüera. Ja sé que només han passat dos mesos, però és que el temps passa volant i aquesta és una de les dues feines que tenim al davant.
En definitiva, ho deixo en un moment en què, per variar, no són poques les qüestions que podrien generar un apunt diari. I no ho deixo ni per desànim ni perquè de sobte hagi entès que, com deien aquells de la terra ferma, ves què hi farem, no podrem ser independents! Continuaré pensant en la política i en el nostre procés cap a l'estat propi, però permeteu-me que durant una temporada no publiqui la meva opinió i que me la reservi per als espais que li eren propis abans d'obrir el bloc.
Insisteixo que han estat uns anys excepcionals. En més d'un sentit, aquest bloc m'ha canviat la vida i la meva vida ha canviat força en aquests cinc anys. Gràcies a Vilaweb per haver parit l'invent i per haver-nos donat a moltes persones l'oportunitat d'expressar-nos. Ara que fan quinze anys, felicitats i gràcies.
L'adreça vinculada a aquest bloc continua activa i si voleu deixar comentaris en apunts antics els aniré moderant (a la pràctica, publicant). També em trobareu al twitter i al Facebook, però aquí s'acaba la primera temporada d'aquest humil bloc. Una abraçada a tothom i..., això: a reveure.
Ho deixo en plena campanya a twitter perquè la Generalitat pregunti directament sobre la independència al Baròmetre d'Opinió Política, una petició que ha trobat la complicitat i el suport de prop de 400 persones i que ara, amb el nou director Jordi Argelaguet, caldrà veure si arriba a bon port. Ho deixo quan Artur Mas comet el gravíssim error de plantejar-se si ha de votar o no a Barcelona Decideix pel fet de presidir la Generalitat. Ho deixo quan la gent de Reagrupament, que s'ha fet sentir en aquest bloc, sembla que acaba tornant a l'entorn d'Esquerra. Però ho deixo també quan a Solidaritat semblen decidits a continuar traient pit, a vetar Portabella i a presentar-se en solitari a l'Ajuntament de Barcelona.
Ho deixo també quan han passat més de dos mesos de les eleccions del 28-N i veig que els socialistes continuen absolutament perduts (ells encara no s'imaginen fins a quin punt), parlant de federalismes que continuen sense definir; federalisme retòric, que en va dir algú. Ho deixo quan sembla que a Esquerra es perfila, de cara al proper congrés, una candidatura única que serà de renovació, però no de trencament. Sembla que es vol evitar un nou procés de primàries a l'estil galliner, però un servidor pensa que seria molt positiu que algú demostrés que es poden fer primàries amb bon rotllo, amb esportivitat. Perquè el problema del darrer congrés no van ser les quatre candidatures, sinó el to i les maneres que alguns gastaven.
Ho deixo quan encara no veig una alternativa de govern a Artur Mas com ens cal, de centreesquerra i amb l'objectiu clar de la sobirania. I, sobretot, amb un lideratge clar de cap d'oposició que espera el seu moment. He llegit propostes de Carod i he sentit que Tresserres té també intencions en aquest sentit, però si hem de tenir en compte el que ha transcendit fins ara, el més calent és a l'aigüera. Ja sé que només han passat dos mesos, però és que el temps passa volant i aquesta és una de les dues feines que tenim al davant.
En definitiva, ho deixo en un moment en què, per variar, no són poques les qüestions que podrien generar un apunt diari. I no ho deixo ni per desànim ni perquè de sobte hagi entès que, com deien aquells de la terra ferma, ves què hi farem, no podrem ser independents! Continuaré pensant en la política i en el nostre procés cap a l'estat propi, però permeteu-me que durant una temporada no publiqui la meva opinió i que me la reservi per als espais que li eren propis abans d'obrir el bloc.
Insisteixo que han estat uns anys excepcionals. En més d'un sentit, aquest bloc m'ha canviat la vida i la meva vida ha canviat força en aquests cinc anys. Gràcies a Vilaweb per haver parit l'invent i per haver-nos donat a moltes persones l'oportunitat d'expressar-nos. Ara que fan quinze anys, felicitats i gràcies.
L'adreça vinculada a aquest bloc continua activa i si voleu deixar comentaris en apunts antics els aniré moderant (a la pràctica, publicant). També em trobareu al twitter i al Facebook, però aquí s'acaba la primera temporada d'aquest humil bloc. Una abraçada a tothom i..., això: a reveure.
ja pots imaginar-te que no havia passat pel teu bloc feia dies. Si ho hagués sabut ho hauríem comentat l'altre dia a la "cimera de factotums" que es va produir al mig de la Riera. M'ha sobtat la teva decisió però és coherent en el conjunt d'actuacions que has portat a terme en aquest temps, com la vaga o l'encapçalament Maragall, que demostrava com utilitzaves el bloc com una eina i una extensió vital de tota la teva reflexió política. No se si queda prou clar el que vull dir (però ja ho comentarem)
Ara m'he adonat que els darrers dos apunts teus al bloc d'arenyautes.cat ja son en aquesta nova fase vital... o sigui que pensi que els arenyautes hi sortirem guanyat si et tenim molt més aprop.
Felicitats per la feina feta i sobretot per la constància!
Oriol
Gracies per tots
Espero que ens veurem a qualsevol recó d'aquesta nació deleitosa de llibertat. Els vents potser comencen a bufar en força i a favor.
Una forta abraçada
Pere
Xavier, no sé quantes són les vegades que he entrat els termes "vilaweb" i "xmir" a Google per anar a parar directament al teu bloc. Són molts els apunts llegits, molts els comentaris deixats (d'aquests 8.000 comentaris apunta-me'n més de 100, segur). Des del meu exili americà que ja fa vuit anys que dura, has estat sovint una de les àncores més sòlides que he fet servir per mantenir-me lligat al debat polític català. Deixar comentaris al teu bloc sovint m'ha servit per ordenar les meves pròpies idees (i espero que, modestament, per ajudar-te a ordenar les teves, que d'això va l'intercanvi d'idees).
Ha estat un plaer llegir-te, Xavier, i et dono les gràcies per les reflexions, les iniciatives i les provocacions (en el millor sentit de la paraula). Crec sincerament que cal estar satisfets per com ha plogut des d'aquell 2 de febrer del 2006. Vist amb perspectiva històrica, fa cinc anys qui ho hauria dit que avui seríem on som? Que continuï el debat, malgrat els que l'intenten ofegar, i que les millors idees triomfin sempre.
Segur. Gràcies per les campanyes. Gràcies per l'espai de discussió.
Fem independència!
Els blogs van tenir un boom que ara ja ha passat. Nous invents com Facebook o Twitter permeten una major interactivitat i rapidesa de transmissió d'informació i molts blocaires ha trobat que això era més útil per al que buscaven fer. Potser el bloc quedarà per a aquells que vuguin fer escrits que perdurin i no siguin engolits per la voràgine d'un mur o entre piulades.
Tinc la sospita que tu ets dels blocaires que no deixen mai de ser-ho. Tu mateix no tanques la porta del tot. Tornaràs, potser amb una nova mirada o amb un blog reorientat.
A reveure company i moltes gràcies per tot.
Una afectuosa i sincera abraçada.
Estiguis on estiguis, i facis el que facis sé que la nació catalana en sortirà beneficiada, i que ens retrobarem en qualsevol trinxera, espero que ben aviat.
Xavier, una abraçada des de Sabadell d'un de Caldes!
et desitjo el millor i que pugis tornar quan vulguis a escriure els teus punts de vista, sempre interessants, malgrat molts cops no coincidim.
Jo també en sento amb poques ganes d'escriure després de tantes batalles.
Fins aviat
Manel
Es totalment cert que el fet de mantenir distància del dia a dia i entrar en una etapa de -diguem-ne- "introspecció" o "reflexió íntima" et donarà una nova perspectiva renovada.
Tant si tornes com si no, et desitjo sort en la vida i que tots plegats poguem celebrar, ben aviat, la independència dels Països Catalans.
Un plaer.
Benvolgut,
Sens dubte, la xarxa i els teus lectors no podem deixar de doldre’ns de la teva decisió, tot i respectar-la, per descomptat. No dubtis que, per a molts, el moment diari d’obrir el teu bloc i llegir-hi les reflexions sobre el país que ens hi deixaves, o de resseguir més tard els comentaris que suscitaven, no era banal.
Motiu d’acord o esperó punyent per argumentar el desacord, depèn del dia i del lector, però sempre un incentiu per pensar, per debatre, per aprendre amb tu a estimar més aquest país nostre.
I em penso que no m’equivocaré si et dic que som molts els qui, des d’una perspectiva diferent de la teva però amb un horitzó compartit, t’hem llegit assíduament amb respecte i amb admiració per la claredat i la tenacitat que trobàvem en les teves paraules. Fins i tot quan ens feien regirar o ens punxaven dia rere dia.
Ànims, endavant i gràcies!
Una abraçada
Moltes gràcies per aquests cinc anys de bloc, Xavier Mir. "Jo també vull un estat propi", proposta i enllaç que em va dur al teu bloc, i a VilaWeb, l'estiu del 2006. A les enlairades i treballs teus que recorda l'Alexis Vizcaino, afegeixo la XBS, i remarco l'ajut a altres campanyes i la teva serietat i compromisos amb la qualitat en la comunicació. Un plaer, un luxe, un bon exemple d'exigència, consciència, claredat i generositat.
Gràcies, estic en un adéu al meu bloc. Pot ser agafi el suggeriment que trobo i faci un final de temporada.
A reveure.
Xavier,
Moltes gràcies per la inmensa feinada feta. I coherent.
Un temps et vaig companyar amb més comentaris, després ja no, però sempre t'he anat seguint amb delit i interès. Es allò de que no es tracta de coincidir en tot,ni molt menys, però si en un viatge semblant.
I, per descomptat, a reveure!!
Et trobaré a faltar, es clar, però ho entenc perfectament.
Moltes gràcies i, com tu dius, fins la propera, on sigui i ccom sigui.
Cordialment,
Andreu
Hola Xavier, no et preguntaré per les causes de la fí del teu bloc, ja que si son personals, entren dins de l'àmbit privat. De totes maneres i a pesar que moltes vegades podem no estar d'acord amb les opinions que has expressat en els teus posts, et desitjo bona sort en els nous projectes que puguis iniciar, i recordar-te que cada cop ho tenim més proper, i ara hem de seguir posant el nostre granet de sorra per culminar el somni que perseguim.
Una cordial salutació
Albert Cortés
Espero, sincerament, que aquest període inconcret d'inactivitat blocaire no sigui massa llarg. La xarxa -sobretot la xarxa sobiranista- et trobarà a faltar.
En fi, seguirem piulant i repiulant. I somniant i protestant.
Cuida't.
Cuida't i endavant ..ho aconseguirem segur !
Perquè, senyor Mir, en els darrers 5 anys el teu blog ha llançat l'independentisme digital. I en alguns moments ho ha fet molt descaradament. "Jo també vull un Estat propi" vas dir el 2006 en alguna d'aquestes 1700 i escaig pàgines. Aquella frase autodeterminant va servir per enlairar un procés que amb moments de més alegries i de més angoixes ens ha portat on estem. Pel mig? Una campanya per sumar al mapa els independentistes, evolució del "Jo també vull un estat propi". Estatpropi.cat va derivar en les consultes populars per la independència. Ens vam trobar tants el 13 de setembre i ens hem anant trobant tants jornada a jornada, als Països Catalans i a fora. I al final us veu trobar tots a Barcelona el 10 de juliol, mentre alguns ho seguiem des d'altres continents. Un procés que no ha acabat, però que cada vegada que es reinventa és per a fer-ho més alt, més presencial, més tocant de peus a terra.
He d'acabar aquest apunt parlant de mi. Perquè jo també entenc els finals de temporada. El Senyor de les Muntanyes (http://www.arestanord.org/alexis) va acabar la seva temporada fa un any llarg i va donar lloc a Xiuxiuejant des dels Estats Units (http://www.vizcaino.cat/blog). Com aquell senyor que caminava per les muntanyes donant suport a l'independentisme quan ens vam coneixer, xiuxiuejant des dels EUA és una millora, també productiva, abans d'autocentrament i ara d'internacionalització. Sigui quina sigui la segona temporada del Blog Xavier Mir, espero que sigui un futur gran, atent i generós i que representi l'evolució personal que tu i el teu país està vivint.
Una abraçada
Una abraçada.
PS: espere que sigues/sigueu ;-) feliços mentre esperem la retrobada.
Feia temps i temps que no entrava als blocs de Vilaweb i avui trobo aquesta excedència, suposo que per seguir conreant l'excel·lència, però en altres àmbits de la teva vida.
Que vagi molt bé, Xavi. Ens veurem -espero- en algun sopar istòric al CCL i per la comarca. Ha estat un plaer llegir-te, i és altament comfortant saber que al país hi ha gent del teu tremp.
Una abraçada cibernètica i fins aviat!
Pep