Porto quasi un mes sencer sense córrer, però això no impedeix que em llevi a les cinc del matí de diumenge amb la intenció d'esmorzar frugalment (un plàtan, dues nous, dues galetes de xocolata) i agafar una mica d'energia per córrer la mitja marató de Barcelona. En Gerard m'ho va proposar fa uns dies i vaig ser incapaç de dir que no. Sempre m'han agradat els reptes complicats, suposo.
Camí de Barcelona per l'autopista, acompanyat de la Marta, en Gerard, la Júlia i l'Ada, recordo les paraules d'un bon amic que l'altre dia em va dir que tinc ànima de poeta i que un dels meus principals problemes és que tendeixo a idealitzar les dones difícils. El consell d'aquest bon amic és que aprofiti les oportunitats que em brinda l'atzar, que gaudeixi de les alegries plenes de bons moments que em proporciona la vida. Ell parlava de dones, però la seva recomanació és aplicable a tots els aspectes de l'existència, penso mentre decideixo que córrer a Barcelona l'últim diumenge de gener ha estat una gran idea.
El globus d'1h 50'
Estació del Nord. Els corredors recullen els xips i els dorsals. Serem més de vuit mil, un nou rècord de la cursa. Esmorzem, escalfem uns breus minuts i ens dirigim a l'Arc de Triomf, el gran punt de referència de la mitja d'enguany. L'objectiu d'en Gerard és clar: baixar de les dues hores. La meva missió és acompanyar-lo tota l'estona i, si cal, ajudar-lo i animar-lo en els trams finals, quan sembla que els 21.097 metres no s'acaben mai. Tots dos sabem que està molt més en forma que en la seva anterior experiència en la distància (Girona, maig 2010: 2h 04'), que fins i tot és possible que estigui millor que jo, però quan decidim seguir el globus d'1h 50' (millor dit: l'atleta que du un globus que marca aquest registre) tenim la sensació que potser som massa optimistes, que al cap d'uns quilòmetres potser caldrà afluixar el ritme.
Pluja i ritme
No fa massa fred. Sembla que aviat plourà. Confeti, música, aplaudiments. Tret de sortida. Correm i parlem tranquil·lament, el ritme és assequible. Quatre quilòmetres després, en baixar pel mig de les Rambles, no ens fa l'efecte que seguir el globus d'1h 50' requereixi un gran esforç. Arribem al quilòmetre 5 en 26' 17''. Comença a ploure. Primer molt lleugerament; després, amb una certa intensitat. El globus es distancia uns quants metres. Acabem atrapant-lo i al quilòmetre 10, en tornar a passar per sota de l'Arc de Triomf, el cronòmetre marca 51' 58''. Anem molt bé, baixem de dues hores segur, comentem per animar-nos. Al quilòmetre 15 es confirmen les nostres impressions: 1h 17' 26''. Ens aturem un moment per pixar rere unes palmeres. El globus ens ha tret prop de dos-cents metres i, sense arribar a esprintar, accelerem per atrapar-lo. Ens costa una mica, però en aconseguir-ho ens adonem que el seu ritme se'ns fa un pèl lent. Decidim avançar-lo.
Millora brutal
Ja no plou. Començo a tenir carregat el bessó dret i em noto els mugrons adolorits. Si no fos per això, em sentiria capaç d'accelerar una mica més. Al final acabo fent-ho, més que res per seguir en Gerard, que es mostra pletòric i situa el nostre parcial del quilòmetre 20 en 1h 42' 13''. Fins i tot arrossegant-nos baixaríem de les dues hores. En arribar a la meta ho fem en 1h 47' 36''. En Gerard ha millorat en disset minuts el seu anterior registre!
Sang i paradís
Endrapo dos plàtans, una taronja i un entrepà de tonyina i formatge. Camí de Girona, amb els mugrons definitivament ensangonats, concloc que ha valgut la pena. I després, mig endormiscat, recordo les paraules del bon amic que em recomana que em bolqui (i em rebolqui, naturalment) amb la dona que m'estima. Ja ho faig. I ho escric aquí per si ella ho llegeix: he abandonat el noble art d'estimar dones disperses amb vocació de muntanya russa per centrar-me, d'una vegada i per sempre, en la creació del meu paradís vital.
El nom ja el sap ella, no pateixis.