Vam créixer sentint allò de “el Barça és més que un club” i ens ho crèiem perquè ho sentíem a la sang. Vam créixer sentint allò de “aquest any sí”, amb la il·lusió que potser es compliria però amb la mateixa que es compra un bitllet de loteria. Més per esperança que no pas per convicció ferma. Vam créixer veient aquells avis a les grades recordar els temps màgics en blanc i negre com una causa perduda en la memòria. Aquella davantera mítica, recitada com un mantra en cançons, llunyana com un poema èpic i remot.
Sí, vam créixer en temps incerts. I sí, també vam viure grans moments, moments fantàstics però llavors gairebé no ens ho crèiem. Pensàvem que allò mai no es repetiria. Segur que mai no es repetiria. Un 5-0 al Madrid? Dream Team? Champions? Una cosa així de bona no podia durar. Havíem nascut per patir. Aquest era l’esperit blaugrana de la meva infància i adolescència.
Fins que vau arribar vosaltres. I ho vau capgirar tot.
Heu esborrat l’aquest any sí i l’heu convertit en l’aquest any també,
més i millor. I ho heu fet deixant el món bocabadat a cada partit.
Són moltes les coses que us podria dir, però ben segur que algú ja ho haurà fet abans. La gent arreu no es cansa de cantar les vostres excel·lències. A mi, tan sols em queda donar-vos les gràcies.
Gràcies perquè durant una hora i mitja ens feu oblidar la nostra vida merdosa i perquè el món absurd en el que vivim deixa de ser-ho amb cada centrada, cada passada, cada ocasió de gol.
Gràcies per convertir el joc en art i a nosaltres en els testimonis privilegiats d’un moment històric. És avui, és ara i és en colors i alta definició. I jo ho estic veient en directe i amb els meus ulls. I m’ho crec.
Gràcies, perquè sou una font d’inspiració que ens fa sentir que podem fer grans coses, que tot és possible, que ens en sortirem, passi el que passi, davant de qualsevol adversitat, crisis o desastre. Ens aixecarem perquè vosaltres ens heu ensenyat que podem.
Gràcies per fer-nos sentir invencibles, per fer-nos sentir part d’una cosa excepcional. Gràcies perquè sou un exemple per a les generacions que ara creixen i es reflecteixen en vosaltres com en un mirall. Les noves generacions que hi creuen de debò i que poden alçar el cap ben orgulloses vagin on vagin.
Gràcies perquè heu aconseguit el que cap altre equip havia aconseguit mai: ens heu canviat per dins.
Gràcies Pep, gràcies Víctor, gràcies Dani, gràcies Gerard, gràcies Carles, gràcies David, gràcies Andrés, gràcies Bojan, gràcies Leo, gràcies Jeffren, gràcies José Manuel, gràcies Javier, gràcies Seydou, gràcies Sergi, gràcies Pedro, gràcies Gabi, gràcies Maxwell, gràcies Ibrahim, gràcies Adriano, gràcies Éric... i mil, mil gràcies Xavi, no ens deixis mai.
Perquè quan jugueu vosaltres, la vida és meravellosa.
Una aficionada
Són moltes les coses que us podria dir, però ben segur que algú ja ho haurà fet abans. La gent arreu no es cansa de cantar les vostres excel·lències. A mi, tan sols em queda donar-vos les gràcies.
Gràcies perquè durant una hora i mitja ens feu oblidar la nostra vida merdosa i perquè el món absurd en el que vivim deixa de ser-ho amb cada centrada, cada passada, cada ocasió de gol.
Gràcies per convertir el joc en art i a nosaltres en els testimonis privilegiats d’un moment històric. És avui, és ara i és en colors i alta definició. I jo ho estic veient en directe i amb els meus ulls. I m’ho crec.
Gràcies, perquè sou una font d’inspiració que ens fa sentir que podem fer grans coses, que tot és possible, que ens en sortirem, passi el que passi, davant de qualsevol adversitat, crisis o desastre. Ens aixecarem perquè vosaltres ens heu ensenyat que podem.
Gràcies per fer-nos sentir invencibles, per fer-nos sentir part d’una cosa excepcional. Gràcies perquè sou un exemple per a les generacions que ara creixen i es reflecteixen en vosaltres com en un mirall. Les noves generacions que hi creuen de debò i que poden alçar el cap ben orgulloses vagin on vagin.
Gràcies perquè heu aconseguit el que cap altre equip havia aconseguit mai: ens heu canviat per dins.
Gràcies Pep, gràcies Víctor, gràcies Dani, gràcies Gerard, gràcies Carles, gràcies David, gràcies Andrés, gràcies Bojan, gràcies Leo, gràcies Jeffren, gràcies José Manuel, gràcies Javier, gràcies Seydou, gràcies Sergi, gràcies Pedro, gràcies Gabi, gràcies Maxwell, gràcies Ibrahim, gràcies Adriano, gràcies Éric... i mil, mil gràcies Xavi, no ens deixis mai.
Perquè quan jugueu vosaltres, la vida és meravellosa.
Una aficionada
Felicitats pel post!!!
Aquí la gràcia és veure les imatges de tots aquests jugadorassos quan només tenien dotze o tretze anys i ja jugaven amb la samarreta blaugrana. Aquest és el principal mèrit.
I sí, és veritat, ens han canviat per dins, després de molts anys patint episodis tan surrealistes com veure fallar tots els penaltis de la final de Sevilla (jo hi era), els jugadors muntant un motí en un hotel per demanar la dimissió d'un president, o l'equip que perdia una lliga perquè li segrestaven el davanter centre.
Ara els nous culers creixen amb un esperit guanyador. I que duri.
Ei, jo sí que he anat més al futbol després de Sevilla, i força vegades. Puc destacar un 3-0 al Madrid amb 2 gols de Kodro, un 3-0 al Vitoria de Guimaraes amb 2 gols de Kodro (aquella temporada vaig anar a dos partits al Camp Nou i em sembla que vaig veure tots els gols del Kodro) i també un 0-3 contra el Sevilla que va provocar la dimissió del Gaspart.
I més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més i més