Nuant una i altra vegada, avançant d’esma pel camí de sirga se’n va l’esperança tota sola: és cega.
Versionant l’inici d’un conegut vers
de Maragall-poeta en surt un símil de l’esforç que, en temps de maregassa,
prenent la corda que ens uneix a alguna cosa, cadascú tiba a manera de línea
de vida.
Els nusos hi son per fer la presa mes sòlida, el cap de baix ens fa de salvavides i el de dalt, molt amunt i mes enllà de la vista, el volem creure lligat a una savina d’esperança que creixi entre dues pedres esberlades on hagi pogut enfonsar les arrels el desig mes íntim de certesa.
Tot això, que és poca cosa, és tot el que teníem fins que les cordes, per designis imprevisibles, varen enredar-se unes amb altres i aparegué un esbós de xarxa.
La xarxa hagué de ser, com el foc, la roda, el tascó, la palanca, un descobriment fortuït que canvià la vida dels nostres avant-repassats que ja no es tornaren enfilar als arbres per prendre fruita sinó per robar-la.
Qui els hi havia de dir als pescadors que les xarxes, a més de servir per capturar peixos, servirien també per immobilitzar contrincants perillosos, esmorteir caigudes, i mes enllà del seu ús físic, els nusos o nodes arribarien a adquirir la facultat d’escollir companys de viatge que multiplicarien la proximitat i allunyarien la distància?
La xarxa fou un invent que mai s’inventà, i com tota escultura ja existeix des de sempre i l’escultor no fa altra cosa sinó treure’n el que sobra per mostrar-la, el mallat originari l’anem descobrint a mesura que la multiplicació bíblica dels pans i els peixos sorgeix dels no-res i ens connecta.
La teranyina de la www. ens ha capturat i ens fa d’embolcall. Hi entràrem per curiositat i no en volem sortir per convicció; s’ha convertir en el viver on nedem i en els fils enganxosos de la teranyina, en el joc de pista sense final, i en la xarxa social mes gran que mai haguéssim pogut imaginar. La pregunta de si es bo o dolent no te sentit, ni tampoc la tòpica resposta que ho condiciona a l’ús que se’n faci; no estem en disposició de jutjar-la, i la dinàmica engegada te la mateixa previsibilitat que el punt de l’impacta dels esquitxos d’una ona que trenca.
Les xarxes socials, amb totes les amenaces a l’intimitat i el culte a la bugaderia pastissera, comencen a prendre un sentit de demos autèntica que fa fluir de nus a nus i de node a node allò que ha estat emmurallat pel plom del silenci antic i molt llarg, el sòrdid oblit sempre present, les veritats oficials i les mentides periodístiques que, en conxorxa, han desertitzat la vida, entesa com a relació interpersonal, sense intermediaris ni oracles, i ens interpreten els fets com un ritus iniciàtic que ens condemna a l’ablació de la veritat més íntima.
Envellim quan el passat ens pesa més que l’il·lusió de descobrir l’enllà i les arrels estiren mes cap avall que les fulles noves cap amunt, i tenint això ben present em caldrà obrir els ulls, mes vells cada dia, a la realitat mes nova, sense pre-judicis ni post-judicis. Allò que és passa, allò que passa esdevé, allò que esdevé crea realitat que perfora com un ariet les portes mes feixugues que guarden les debilitats com si fossin un fortalessa inexpugnable.
Això passa ara al mon àrab, això ens va passar quan
en vigílies d’eleccions varen voler carregar els neulers a ETA d’una matança
que no era seva, quan milers de persones volen saber de qui son fills o,
simplement quan els piuladors
que mes refilen fan un refilet que no es publicaria mai.
Nuem, mallem, sirguem, avancem en xarxa, no deixem que ens emboliquin, assegurem-nos lligats a la línea de vida en xarxa, mai mes escalarem en solitari. Potser un dia la demos universal sigui una xarxa de peixos lliures.
